He anat al mercat, a
un dels meus mercats. No hi caben tots, aquesta gent, cridava un. Ho veus com
no els hem de deixar entrar, deia l’altra. Home, ells són víctimes, també. Però
ningú vol escortar-ho això, ara. Que no has vist què han fet a París,
aquests sonats? I llavors, el de sempre. Que si als hospitals demanen tracte
diferent per això de que els homes no toquin les seves dones, que si se’ls ha
de donar de menjar a part per això del porc... Prou. És mentida que no hi
càpiguen a casa nostra. Mentida.
Marxo. Avui, al meu
mercat no em ve de gust comprar-hi res. Passejo, no diré per on, per no donar
pistes del lloc on he sentit els comentaris dolorosos, maldestres. No eren
males persones, tampoc. Afectats pel que ha passat a París, tants morts
innocents (n’hi mai de morts no innocents?). Passejo i recordo un relat nonat,
encara. M’entotsolo. Viatjo amb el record. Continuo passejant. Sóc al mercat
central, on passo el matí. Al seu interior la vida palpita. Veig parades
inversemblants. Una amb una muntanya immensa de tàperes fresques. Una altra amb
pans d’aquells fets sense llevat. Hi ha piles d’espècies de tots colors: cúrcuma,
safrà, l’omnipresent harissa... També
diverses parades amb fruita lletja i saborosa, com la que hi havia al meu poble
quan jo era petit. I dàtils, olives, formatges agres, i envinagrats de tot
tipus. Les verdures i les carns va de la mà. Caps de xai, plens de mosques,
penjats. Un cap de dromedari, inquietant.
M’aturo a dinar en un
petit restaurant que és dins del mercat, sense parar massa atenció en el
que menjo. Escolto les taules del costat, que xerren sense aturador, i criden, i
riure i es toquen. Torno a ser al segle XIX i m’hi sento a gust.
Fora, cau la tarda. Nens,
messis i ronaldos, juguen a la pilota en uns descampats plens de brutícia
abandonada quan el mercat ambulant es desmunta. Aquella brutícia sols serà
tapada per la brutícia del mercat de l'endemà. Carrers bruts i pudorosos, plens
de sots per ensopegar. Carrers que et porten a cases amb portes que conviden a
entrar. Portes de colors, groc o blau, amb decoracions de ferro colat
exquisides, amb tres picaportes, el de l'esquerra per als homes i el de la
dreta per a les dones i el de més a baix
per als nens. Cases amb patis assolellats. Homes amables que m'ensenyen la
porta d'una escola corànica amb pati. Hi entro. Achukrane, sidi. Pati de la madrassa on conviuen joves estudiants,
futurs guies espirituals, amb qui parlo relaxadament. Salam Alaikum. La seva vitalitat és
innocent. Baraka Al.la fik. Són els
futurs muetzins que invocaran l'oració amb aquell crit espiritual que colpeix. Bismi
Al.la ar-Rahman ar-Rahim. Mesquites, prohibides, al costat del mercat.
Portes entreobertes que mostren homes als patis de les mesquites fent
ablucions. No hi fan cap mal, aquells homes, sols busquen un motiu per viure,
com ho fem tots. In sha’a Al·la.
Gent del poble, de la
medina, que criden i ofereixen el millor preu pel seu producte. Dones que, en
caure el sol, tornen cap a casa amb el tramvia, per fer el sopar. Tramvies
conduits per dones vigoroses cobertes amb hijab. M’encanten les dones amb hijab!
Homes ganduls que continuen als bars, fumant i bevent. Dones i homes d’aquell
Magrib enyorat. És mentida que no hi càpiguen. Penso amb el Saïd, que viu aquí,
i que quan em veu sempre somriu i em dona la ma i, llavors se la posa al pit, i jo l'imito.
Penso en tots aquells llocs on vaig descobrir la vida de veritat. És mentida,
que no hi càpiguen! I jo també tinc una mica de por, i estic trist i emprenyat.
