diumenge, 12 de març de 2017

Cuinem la història a la cadena SER


Aquest mes de març se’ns ha pogut escoltar al programa "Deixa'm tastar" de la Xenia Ruset, que s'emet els dissabtes i els diumenges d'onze a dotze. Amb la Montse Blanch, i a partir del taller “Cuinem la història” dedicat a la cuina precolombina d'Arqueonet, hem utilitzat les instal·lacions de l'Espai Mièle a Barcelona per explicar i posar en pràctica, segons el nostre gust i la nostra idea, dues receptes actualitzades que es basen, però, en conceptes bàsics de la cuina peruana, amb arrels inques i mochicas.




Hem triat el ceviche i els caucau amb tubercles pels productes bàsics que incorporen. Molts d’ells configuren i defineixen la gastronomia peruana i, sobre tot, ja formaven part de la dieta dels habitants precolombins d’aquell territori: el peix blanc, el blat de moro, l’ají, el huacatay, els mol·luscs, l’olluco, la iuca...
 
El ceviche
A banda de la influència evident de la cuina japonesa (peix cru), els que han estudiat l’alimentació de les cultures indígenes diuen que a la cultura “mochica” (riu Moche, segles II-VII) el peix fresc el cuinaven amb el suc d’una fruita de la regió, la passiflora mollissima (una mena de fruita de la passió) o amb maracuyá. I es veu que a l’imperi inca (XIII-XVI, a partir de Cusco) el peix cru es macerava amb “chicha” (beguda derivada de la fermentació del blat). Els espanyols, més tard,  van introduir la llimona i la ceba, que és com ara coneixem el ceviche. Algun historiador peruà diu també que el terme “siwichi” (del quítxua) es tradueix com “peix fresc”.  La presència del blat de moro, l’ají limo i el huacatay fan que aquest preparat tingui clares reminiscències ancestrals.
 


En el següent enllaç podreu sentir el programa de radio:
https://t.co/fq8lxAqf0Z
 
El caucau 
És un guisat molt típic. Es fa normalment amb pollastre o amb menuts o freixures o amb tripa (mondongo), i amb  patates i/o verdures. Però qualsevol ingredient és possible avui en dia. Podria provenir de l’influencia de la cuina criolla, amb aportacions espanyoles i després dels africans que anirien a treballar la terra (d’aquí també provindria el famós ají de gallina =guisats saborosos i mestissos). Amb aquest afany perquè tot vingui de lluny, hi ha qui diu que el terme ve del quechua “can” o ’“acacau”, que vol dir menuts o calent, respectivament. Per altra banda, els inques devien consumir menuts (els menjaven frescos) a diferència de la carn (que sovint es deshidratava per conservar-la). I també s’associa a la cuina “chufa”, després de l’arribada dels xinesos. Aquest designaven  com a “caucau” els guisats fets a base de trossets picats molt petits.  També hi ha receptes de caucau en determinades zones costaneres o al costat de rius, amb peix (pejerrey). Nosaltres hem triat l’olluco pel fet que és el tubercle més característic del país, i els choros (músculs) perquè hi ha nombrosos registres de consum de marisc en restes que es remunten a l’època precolombina.
 



Podeu sentir la recepta en aquest enllaç:
https://t.co/AQTqcEAAWM

 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 

divendres, 19 d’agost de 2016

Dos àtoms d’hidrogen, un d’oxigen i unes tauletes cuneïformes




Des d'un punt de vista culinari, el pas de la prehistòria a l'edat antiga ve marcat per l'ús de l'aigua. La cocció directa (rostir, torrar, socarrimar, fumar...) és la que s’utilitza de manera predominant després de la invenció del foc. Però a Mesopotàmia se sap que era considerat com un mètode primitiu, arcaic. En una ofrena alimentària a Isthar que es produeix en una cerimònia, un oficial es refereix a un cor “rostit”,  “com es feia en un altre temps” (la prehistòria). Curiosament, però, perdura i predomina força en certs rituals de culte, especialment en el que s’anomena “menjar dels déus”. Sembla que aquests prefereixen les barbacoes i no pas els estofats. A les Tauletes de Yale, autèntic tresor que ens permet considerar avui a la cuina mesopotàmica com la més antiga de les que en tenim notícia, hi ha ple de receptes en les que la marmita és l’estri fonamental. Predomina, així, la cocció indirecta (humida). La carn es fa bàsicament en un líquid (aigua, cervesa, sèrum o, el més habitual, en un caldo curt). Vegem un exemple molt senzill que forma part  d’una de les tres tauletes conservades a Yale, que, recordem, foren esculpides en accadi fa uns trenta segles. El caldo de cuscuta. Es tracta d’una mena de caldo curt que fa funcions del que avui anomenem “fondo” (base líquida enriquida amb hortalisses, espècies, herbes aromàtiques, ossos i tot tipus de additament, i que serveix per coure-hi l’aliment principal). Es veu que diu així: “No hi cal més carn que la salada; posa-hi aigua i també greix; cuscuta en quantitat suficient; ceba i samidu; coriandre; comí; porro i all. Posa la marmita sobre el forn”. Amb aquest brou, probablement, s’hi courà una carn o ves a saber què. El fet és que hi ha un document que ens explica que així ho feien i que, a més se’n vanagloriaven i ho promocionaven.


A Las Palmas de Gran Canaria hi ha la Fundació Acuorum. Segons diu el seu web, neix amb la vocació de promocionar una cultura de l’aigua eficient i sostenible. Ara han convocat un concurs literari de relats de l’aigua. D’aquí venen aquestes reflexions sobre l’aigua i la cuina. La idea de construir un conte que expliqui aquest associació em porta a llegir sobre història i també sobre biologia i química.  Ho anirem compartint. Continuarà...


diumenge, 29 de maig de 2016

Cocina de las esquinas al Perú precolombí


El que es menja avui al Perú és el resultat de l'adaptació permanent a les arribades massives de poblacions molt diverses en diferents moments històrics. Espanyols, africans, xinesos, japonesos... Ho veurem i ho degustarem. Però la cuina del Perú és, sobre tot, un substrat ecològic, i  és en aquest en el que ens volem centrar, en el taller gastrocultural de cuina precolombina. Blat de moro, quinoes, fruites, tubercles de diferent tipus, algun peix, algunes verdures, l’ají omnipresent, herbes aromàtiques, fruites... Per entendre la cultura gastronòmica de les civilitzacions precolombines, ens basarem en el factor ecològic com a element diferencial explicatiu. És el seu gran particularisme.

La història de l’ésser humà, des que era homínid, és la història de la seva adaptació a l’entorn, de l’aplicació d’estratègies que li han permès maximitzar els recursos disponibles. L’Escola del materialisme cultural (Marvin Harris) ha estat especialment procliu a destinar un paper rellevant als aspectes ecològics a l’hora de definir històricament l’estratègia nutritiva d’una comunitat. Defensaven que els ingredient que tria o que rebutja sovint responen a la mera subsistència en un moment històric determinat. Així, en funció de l’entorn, ha seleccionat productes més accessibles, ha desenvolupat tècniques de cocció, sistemes de conservació i, fins i tot, formes d’eliminació de parts tòxiques dels aliments. La selecció dels aliments concrets que conformen la dieta depèn de les preferències i de les aversions i, aquestes, per bé que en alguns casos acaben formant part de les nostres configuracions genètiques, són respostes adaptatives de caire merament cultural (l’adaptació i l’afavoriment del picant, per exemple).

Per entendre el que menjaven els inques, volem basar-nos en el producte de la terra (i del mar, i dels rius), el que es troba en el seu mitjà natural. Farem servir estris i tècniques contemporànies per explicar-ho. I farem que ens agradi, esclar. I utilitzarem una modalitat gastronòmica molt de moda per tastar-ho, l’street-food, que allà en diuen cocina de las esquinas. Els inques tenien els seus rituals, els seus costums socials, com totes les civilitzacions, però jo me’ls imagino també, en el seu dia a dia, menjant per qualsevol esquina. Com avui nosaltres.

***

El taller gastronòmic cultural dedicat a la cuina dels peruans precolombins del 4 de juny començarà a les 11h.  L'Organitza Arqueonet i hi participem Ariadna Baulenas, directora de l'Institut de cultures americanes antigues, la xef Montse Blanch, de ba-tec, i jo mateix.
El taller es farà a Barcelona Cuina Natural, al carrer Berlinès, 3 de Barcelona.

 

dijous, 28 d’abril de 2016

Imaginem la cuina peruana precolombina


La cuina peruana contemporània és una de les més dinàmiques i creatives del món. No tan sols per l’alta gastronomia i pel ceviche i la causa, plats més coneguts i estesos,  sinó també per una forma de menjar popular que està certament de moda, l’streetfood. Ells en diuen la comida de las esquinas, amb sanguches, tamalitos i anticuchos com a delicioses menges creades per ser consumides a peu de carrer. La cuina contemporània peruana és el resultat de fusions successives i sobreposades, derivades d’allaus invasors i migratoris: els espanyols i els africans (cocina criolla), els xinesos (cocina chifla), els japonesos (conina nikkei) i tantes d’altres. Però la cuina contemporània peruana, com qualsevol cuina rellevant del món,  és, sobre tot, un substrat inequívoc: el producte de la terra. No coneixem receptes precolombines, és cert. No sabem amb precisió com cuinaven els inques, els mochiques, els huari o els neixi. Però sí que coneixem els productes que van anar domesticant des de fa més de cinc mil anys, i també la importància cultual i simbòlica que els seus habitants els hi van conferir. Les patates, les batates, el blat de moro, l’ají, el tomàquet, la quinoa, els frijoles i el maní, els peixos de rius d’aigües profundes, les llames (“ovejas grandes de Perú”, en deien els espanyols)...

Farem “comida de las esquinas”. I farem cuina de producte en un viatge d’anada i de tornada. Anirem a buscar-los, els interpretarem i els cuinarem al nostre gust. No ens apartarem, però, de l’objectiu de conèixer millor aquelles cultures. Ja anticiparem que cometrem un pecat històric: l’anacronisme. Però el nostre paladar, com el gaudirà!

“Es el ají tan regalada y apetitosa salsa para los indios, que con él cualquier cosa comen bien, aunque sean yerbas silvestres y amargas... Todo ají conviene en ser agudo, mordicativo y picante, mayormente las pepitas” –  Bernabé Cobo (1582 – 1657) a Historia del Nuevo Mundo.

***

El taller gastronòmic cultural dedicat a la cuina dels peruans precolombins del 4 de juny començarà a les 11h.  L'Organitza Arqueonet i hi participem Ariadna Baulenas, directora de l'Institut de cultures americanes antigues, la xef Montse Blanch, de ba-tec, i jo mateix.
El taller es farà a Barcelona Cuina Natural, al carrer Berlinès, 3 de Barcelona.

dimecres, 30 de març de 2016

Un banquet cortesà de vuit plats: la cuina dels tsars

El proper 9 d'abril, a Barcelona Cuina Natural, farem un banquet cortesà amb vuit plats, tal i com es va establir a la cort tsarista a partir del segle XVIII. L’hem ideat basant-nos en les tendències culinàries de diferents moments històrics, però volem actualitzar-les perquè siguin creacions del segle XXI. Anem a pams.
Quan arribeu a palau ja ens trobareu treballant. Se'ns ha girat feina. Estarem tallant verdures en juliana, remolatxa en burnoise, bolets en macedònia...  Mentrestant, el Dr Carles Buenacasa ens posarà en situació i ens explicarà els aspectes històrics i les anècdotes més curioses de la cuina dels tsars. I quan ens hagi il·luminat, passareu a la cuina, aquests tsars d'avui són així de moderns, i ens ajudareu a confeccionar el banquet. Fareu la massa dels blinis. I el brou per a la sopa. I uns farciments increïbles pels piroguis i per les pelmeni. I el que calgui. Perquè us ensenyarem els secrets de totes les receptes.
En acabat, seurem a taula com a grans convidats del banquet. El menú que hem previst és el següent:
×         Farem blinis. I els servirem amb ous de salmó i de truita, i amb peixos fumats diversos. Ho acompanyarem d'envinagrats i de crema agra.
×         Ens inventarem una amanida a base de verdures i bolets de temporada, amb herbes aromàtiques, al més pur estil dels coneguts zakuski.
×         Un bonic àspic de verdures de primavera i de pop es presentarà al centre de la taula, com a símbol d'elegància i classicisme. L'acompanyarem amb rave rusticà.
×         Construirem un gran pirogui, que és com una mena d'empanada. Crearem un farciment sofisticat que estigui a l'alçada de la categoria del dinar: suculent, natural i amb ingredients propis d'aquella cultura.
×         Farem una transició gustativa amb la coneguda  borsh, la sopa de remolatxa que prové d'Ucraïna, i que cuinarem a la nostra manera. De cop, la taula es tenyirà de vermell i quedarem enlluernats.
×         Enfilarem el final amb uns pelmeni, aquesta mena de paquetets de pasta farcida adoptats dels pobles de l'est. Seguirem una antiga tradició, que ara no explicarem, serà una sorpresa. I els servirem d'una manera molt afrancesada.
×         Estofarem unes perdius en nata agria, en farem la nostra interpretació, però respectarem aromes autòctons. Les acompanyarem de l'ingredient més típic de la cuina russa, la col, que presentarem en forma de bonics farcellets.
×         I per postres, la Charlotte russe ens endolcirà el migdia. I també diferents compotes i melmelades de gustos i colors variats.
Per beure, vodka i kvas casolà, que la xef Montse Blanch ha començat a fabricar a casa seva, ja que demana fermentació i repòs...
 
***
 
Si voleu conèixer, i ensumar i tastar, la cuina d'Ivan, de Pere, de Caterina i de Nicolau, us recomano el taller gastronòmic cultural dedicat a la cuina dels tsars del 9 d'abril de 2016 a les 11h. El preu és de 50 eu. Al final del taller, al migdia, dinarem plegats com si fóssim convidats dels Romanov. L'Organitza Arqueonet i hi participem el Dr. Carles Buenacasa, la xef Montse Blanch, de ba-tec, i jo mateix. El taller es farà a Barcelona Cuina Natural, al carrer Berlinès, 3 de Barcelona.

http://ba-tec.blogspot.com.es
http://www.barcelonacuinanatural.cat

Per inscripcions o més informació:

dimarts, 8 de març de 2016

La cuina a la Rússia dels tsars

“Rodó és el blini, daurat i calent com el sol, símbol de dies esplèndids, collites riques i fills sans” – Alexander Kuprin (1870 – 1938). Poeta rus.

A la Rússia dels tsars, cuina i política van de la mà. El que es menja a palau en l’època d’Ivan el Terrible no és pas gaire diferent del que menja el poble. En tot cas, més abundant: desmesura, exageració i grans banquets. A partir del segle XVIII s’estableix un menú cortesà de vuit plats: les sopes, com l’ujà, les menges en àspic (gelatines), les verdures envinagrades, la carn i la caça, els peixos bullits o a la brasa, els piroguis (empanades) i kashas (mena de farinetes), els pastissos i, per acabar, les compotes i confitures de fruita. A poc a poc s’accepten manlleus, sobre tot de la cuina alemanya, d’on provenen els nous tsars. És el cas de l’època de Pere el Gran. Els cortesans de San Petersburg demanen cada cop més els plaers hedonistes que provenen de la cuina occidental. La cuina és diplomàcia i, per tant, ostentació i demostració de poder. La tsarina Caterina la Gran aparca les cols i els cogombrets i omple les seves cuines de xefs francesos que practiquen alta cuina. Vol demostrar que ells també en són capaços. I els productes de luxe ho inunden tot: el caviar o la Charlotte russa inventada pel gran xef Carême. Però després de la guerra contra Napoleó (1812), la truita es gira i torna el gust per les menges pròpies, en tot cas refinades per un tènue afrancesament, ja inevitable. Amb el darrer tsar, Nicolau II, torna la gustosa sopa de col i el garrí amb rave rusticà, i s’aplica un nacionalisme culinari evident. Després vindria la revolució... A la Rússia dels tsars, cuina i guerra van de la mà.

Si voleu conèixer, i ensumar i tastar, la cuina d'Ivan, de Pere, de Caterina i de Nicolau, us recomano el taller gastronòmic cultural dedicat a la cuina dels tsars del 9 d'abril de 2016 a les 11h. El preu és de 50 eu. Al final del taller, al migdia, dinarem plegats com si fossim convidars dels Romanov.

L'Organitza arqueonet i hi participem el Dr. Carles Buenacasa, la xef Montse Blanch, de ba-tec, i jo mateix. El taller es farà en un lloc tan acollidor com és Barcelona Cuina Natural, al carrer Berlinès, 3 de Barcelona.

http://ba-tec.blogspot.com.es
http://www.barcelonacuinanatural.cat


Per inscripcions o més informació:

divendres, 26 de febrer de 2016

Banyes

Són com cul i merda és l’expressió que millor els defineix. En la seva vida quotidiana, no hi ha manera de veure’ls separats. S’estimen tant, aquests dos! Al matí, junts, porten el nen a l’escola. I després van junts en moto cap a la feina. Passen el dia al restaurant que van fundar plegats, ella a la sala, i ell, que és un xef exitós, a la cuina. Aprofiten el descans de mitja tarda per anar a córrer junts per la muntanya de Collserola, que tenen a tocar del restaurant. Al vespre, quan tornen a casa, miren la tele una estona, l’un al costat de l’altre. I quan un té son, normalment ell, l’altra l’acompanya al llit, i es dormen ben enganxats. El dia de descans, quan van al cine o al teatre o a l’auditori o a sopar a un bon restaurant, ho fan amb amics, sempre junts, perquè els amics que tenen, ho són de tots dos. I el diumenge al matí, mentre esmorzen mitja ensaïmada i mig crusan cadascun, gaudeixen junts del silenci, asseguts a la taula de la cuina, que van comprar junts a l’Ikea, i llegeixen el diari que han partit per la meitat, i que després s’intercanvien. Entre setmana van al banc junts, a protestar per una comissió que pensen que no els pertoca o a ingressar un xec, o al que sigui. Quan hi ha partit, van junts a Cornellà a veure l’equip dels seus amors, amb bufanda i gorra blanc i blaves. I un cop al mes van a la perruqueria unisex a arreglar-se els caps, junts, i s’asseuen en trones consecutives. Podríem continuar. I és que s’estimen apassionadament, el Marc Antoni i la Maria Pilar, com el primer dia, com aquell primer dia de classe a l’institut, quan es van asseure de costat i ja mai més no es van separar. O quasi bé mai.

També viatgen junts, quan fan vacances. Ara mateix passen tres dies en un bonic hotel d’una ciutat europea molt romàntica. Són a punt de començar el dia. Desentortolliguen braços i cames. Mentre un fa pipi, l’altra es renta les dents. Es dutxen plegats, ell li frega l’esquena i ella li ensabona el cap. Surten junts de l’habitació i entren a l’ascensor agafats de la mà. Es petonegen mentre l’ascensor els porta a l’àtic, on hi ha una sala d’esmorzars amb vistes espectaculars. Però a partir de l’instant en el que entren al menjador, la rutina canvia sorprenentment. El Marc Antoni i la Maria Pilar deixen de parlar, deixen de mirar-se, fan com si no es coneguessin. Cadascú s’ocupa del seu esmorzar. Passats uns minuts, la Maria Pilar s’asseu a taula. El seu plat està replet de menges diverses, totes d’aspecte impressionant. La seva cara d’il·lusió anticipa uns minuts de gaudi incommensurable. Mentrestant, el Marc Antoni segueix confegint el seu esmorzar. Va amunt i avall, amb passes segures. Dóna la impressió de tenir clar el que està fent. Abans d’agafar res, a diferència de la Maria Pilar, s’ha passat una bona estona passejant, mirant tot el que el bufet d’aquell hotel li oferia, escrutant i processant la informació. Quan ho ha tingut clar, ha començat a emplatar. I ara que ha culminat l’obra, la contempla amb cara de satisfacció. Quan passa pel costat de la seva dona, ni se la mira. Sí que para atenció en el plat, en el plat de la Maria Pilar. Però n’aparta la vista instantàniament. No ho pot suportar. I, un cop ha passat de llarg, fa una ganyota, com de fàstic. No aguanta el poc sentit de la combinació que hi veu, el treu de polleguera. Un ou ferrat, llesques de bacon, un crusan, un parell de làmines de salmó, una torrada amb mantega i melmelada de gerds, un pain au chocolate, unes peces de meló cantalupe, pernil de Parma, nous, prunes i iogurt, dos trocets d’arengada envinagrada, una pila de beens, i  més coses que no lliguen, com ara salsitxes, un pudding de taronja, un tomàquet gratinat... És així coma a ella li agrada l’esmorzar d’hotel. El caos i l’anarquia en estat purs. Però el Marc, no ho pot suportar. Li sembla una indignitat. És per això que, com sempre en aquests casos, passa de llarg i s’asseu tres o quatre taules més enllà. Ja fa temps que han comprovat que aquest comportament tan extravagant, això d’esmorzar per separat quan són a un hotel, va en benefici del matrimoni. Abans del pacte, les discussions eres cruentes i feien perillar la relació.

El Marc Antoni avui ha triat un plat fondo i rodó de color blanc, sense estampats. En aquest hotel, a més del menjar, et permeten decidir entre un estol de plats de formes, estètica i dimensions diverses. Li entusiasma aquesta idea, al Marc Antoni. De fet, l’hotel l’han triat per aquest detall. Al centre del plat, el Marc Antoni fa lluir tot de petits cubs de diferents colors: fruites diverses amuntegades d’una forma que el cromatisme resultant, anàrquic però harmònic, impressiona, per impressionista. Al voltant de la fruita hi ha deixat un marge que dibuixa una perfecta circumferència. El contorn fa, regularment, tres dits d’ample, i la seva buidor l’ha omplert bolcant-hi un iogurt natural de textura cremosa, amb cura de no tacar cap dels trossets de la fruita que configura la petita muntanya multicolor. El líquid viscós, blanc pur, s’ha expandit per tota la superfície del plat, blanc trencat, fins cobrir un terç de l’alçada de les peces de fruita. Unes panses minúscules, negra intens, donen el contrapunt a la blancor del iogurt i a la simfonia de colors fruitals. Per rematar l’obra, el Marc Antoni ha escampat, amb una cullereta, un polsim de sucre fosc, del dit moscovat, sabedor que en uns instants, en contacte amb la humitat de la fruita i del iogurt, es dissoldrà o, millor dit, adquirirà una aparença de fos, com el formatge gratinat al damunt d’una lasanya. Abans de començar a menjar, contempla la creació. I la bateja: fals gratinat de sopa de iogurt natural de llet de vaques suïsses amb cromatisme fruital impressionista. I somriu, cofoi i satisfet.

Normalment, ara el Marc Antoni i la Maria Pilar esmorzarien amb tranquil·litat i, en acabat, es retrobarien al hall de l’hotel, i tornarien a ser inseparables. Però avui l’atzar sembla que els vol jugar una mala passada. Una parella de nòrdics de mitjana edat, el Gottfried i la Linnéa, s’allotgen aquests dies en el mateix hotel que el Marc Antoni i la Maria Pilar. Ara són a punt de traspassar la porta del menjador d’esmorzars, agafats de la mà. Un cop dins, es fan un petó. S’estimen tant, també! El petó és tan intens que ha atret l’atenció del Marc Antoni i de la Maria Pilar, que s’ho miren uns instants, somrient-se l’un a l’altra, i trencant la treva momentània a la que estaven sotmesos. Acabat l’òscul libidinós, el Gottfried i la Linnéa se separen i s’ocupen del seu esmorzar, cadascú del seu. No es parlen, ni es miren. Ni tan sols es creuen. Tot sembla calculat, tot obeeix a una rutina. Van per feina. La Linnéa, en passar pel costat de la taula del Marc Antoni, s’ha aturat un instant i ha fixat la mirada en el seu plat, que encara està sencer. És un una estrella, ha pensat. I tot seguit ha somrigut i li ha clicat l’ullet. El Marc Antoni no ha entès res, de moment. El Gottfrid ha fet exactament el mateix amb la Maria Pilar quan ha vist el desordre del seu plat. La Maria Pilar tampoc no ha entès res, de moment.

El Gottfrid, que és el primer que omple el plat, s’asseu a la taula que hi ha just al costat de la Maria Pilar. Aquesta, quan veu la rèplica del caos astronòmic que domina el plat de Gottfrid, somriu. Ara ha captat la clicada d’ull d’abans, i li fa una lleu però inequívoca reverència, amb un subtil moviment de cap. A partir d’aquí, cadascú es baralla amb el seu menjar, fent curtes llambregades alternes al plat del veí, mentre aquest va minvant. Les mirades, però, mai es creuen. Quan la Linnéa completa el seu esmorzar, s’asseu just a la taula del costat del Marc Antoni, que ja s’ha menjat la meitat del seu. La Linnéa mira, orgullosa, la seva creació, també disposada sobre un plat blanc, en aquest cas l’ha triat pla i rectangular. Els components del plat de la Linnéa són exactament els mateixos que els del Marc Antoni, però el seu aspecte és diferent. La Linnéa s’ha entretingut a seleccionar peces quasi idèntiques i ha configurant, a un costat del plat, una mena de damer multicolor de sis per sis. Les trenta sís petites peces de fruita les ha envoltat per un cercle conformat per petites panses, separades de tres dits l’una de l’altra. En un extrem del plat hi ha situat el iogurt, que amb l’ajuda d’una cullera ha adquirit forma de gran gota, com si d’una salsa es tractés. A prop de la gran gota, que té aspecte d’onada ferotge, destaca una petita muntanyeta marronosa, que correspon al pilonet de sucre moscovat. El Marc Antoni ho contempla embadalit i es diu a si mateix: és una dues estrelles, aquesta malparida. Mentrestant, ella bateja mentalment el seu plat: escaquer multicolor amb òrbita de peons caiguts, onada làctia i muntanya de terra moscovada. El Marc Antoni l’ha mirada als ulls i, amb un somriure, ha assentit. Ella li ha tornat, amb complicitat el somriure, i també li ha fet una discreta reverència. I tot seguit, els ulls d’ambdós han tornat al punt d’atracció certa i inequívoca, els seus respectius plats.

A mesura que han anat acabant, han anat marxant. Cadascú s’ha retrobat amb la seva parella al hall de l’hotel. No és difícil d’imaginar que algunes mirades de complicitat, tènues, s’han entrecreuat També alguna de recriminatòria i d’inquisitiva, però igual de tènue. Tots han pensat que allò no anava més enllà de la mera anècdota. El Marc Antoni i la Maria Pilar han passat la resta del dia junts, passejant per la ciutat, agafats de la mà i estimant-se, com sempre. El mateix han fet el Gottfried i la Linnéa.

I ha arribat un nou dia, i el segon esmorzar d’hotel. Es repeteixen les cames entortolligades, les dents i el pipí, la dutxa amb fregadisses, la pujada amb ascensor amorosa i, en el cas dels suecs, la morrejada monumental en entrar al menjador. Les dues parelles pul·lulen. La Maria Pilar i el Gottfried van a la idea i configuren un plat similar al d’ahir, igual de caòtic, impossible de reproduir a la perfecció. Quan acaben, s’asseuen en taules consecutives, i intercanvien mirades de complicitat. Però d’aquí no gosen passar. El Marc Antoni ja ha entrat al menjador amb la idea d’uns ous. La Linnéa se n’ha adonat, i el segueix. Crea una versió personal i moderna dels clàssics ous benedictine. Ho fa amb perícia i amb imaginació, i amb la complicitat d’un dels cuiners que volta per la sala, necessari pel bany maria requerit per la salsa holandesa. La Linnéa és una cuinera excepcional, amant dels clàssics arcaics i passats de moda. Li apassiona donar-los la volta i dotar-los d’un aire de modernitat i de cosmopolitisme. Els ha convertit en un esmorzar amb aires i essències de l’Orient Mitjà. No entrarem en gaires detalls, però això és el que ha fet, aprofitant el salmó, la mantega, els ous, el bacon, les llimones, el vinagre i d’altres menges exposades en aquell bufet... En destaca el regalim de  pesto fet a base de menta, d’alfàbrega i d’orenga, tretes  d’un ramillet decoratiu que hi havia a mig del mostrador. I també el color groguenc de la salsa holandesa, conferit pel polsim de cúrcuma incorporat al darrer moment. Tot plegat té un aire persa inconfusible. El Marc Antoni, per la seva banda, ha dissenyat uns ous amb bacon particulars. Una base de patates confitades. Un parell d’ous a baixa temperatura al seu damunt, que trenca amb forquilla i ganivet: ous estrellats amb elegància. Uns encenalls de pernil ibèric que reparteix estratègicament. Uns dauets de foie micuit. Un bacon cruixent que converteix en polsim que escampa pel damunt, com una pluja àcida. Uns tomàquets confitats petitets al voltant, per buscar l’harmonia i la ruptura de simetries i la nota de color. I alguns altres petits detalls, per arrodonir el plat, com ara una pisca de porradell esmicolat, per donar un toc de frescor. Ambdós xefs han acabat quasi bé al mateix temps. Van cap a la zona de taules. Primer s’asseu la Linnéa, tres taules més enllà del Gottfried, a qui ignora completament. Quan el Marc Antoni passa pel costat de la Linnéa i veu els ous benedictine, i contempla la seva complexitat, l’elegància i el seu caire seductor, un força magnètica inexplicable s’apodera d’ell. El primer efecte d’aquesta força és fer-lo oblidar que la Maria Pilar és quatre taules més enllà. El Marc Antoni se’ls mira amb ànim libidinós, els ous de la Linnéa. S’excita. Són com un imant, no pot allunyar-se’n, no pot deixar de mirar-los. La Linnéa se n’adona i, crescuda en el seu ego, que per defecte ja és prou alt, se n’aprofita. Li fa una indicació dissimulada amb els ulls. I el seu esguard seductor també és objecte d’una mena de màgia i es dirigeix i es perd en la contundència, la virilitat i la tendresa dels ous amb bacon del Marc Antoni. Ella també se’n sent, de atreta, i això es deu reflectir en la seva mirada concupiscent. Aquella taula queda envoltada d’una aura groguenca, com una mena de polsim daurat imaginari. El Marc Antoni no pot més, i s’asseu a la taula de la Linnéa, que ara té els ulls clucs. Ell fa el mateix. S’ignora el que, durant uns segons, passa dins de llurs cervells enfosquits. Quan obren els ulls, simultàniament, fan una mirada el plat de l’altra, desitjant-lo amb intensitat. És un desig immoral, possessiu, irrefrenable. El desig del lladre dels sentits, que vol acaparar-ho tot, tots els plaers gustatius d’aquest món els vol per a ell. Comencen a menjar i ho fan a poc a poc, com si seguissin una cerimònia. A mig camí no poden més. I s’intercanvien els plats. El Marc Antoni se sent posseït, es nota per la brusquedat descontrolada dels seus moviments. És incapaç d’explicar-se a si mateix la catarsi que esta vivint. La Linnéa xala, es percep pel moviment cadenciós i compassat de tots els muscles de seu cos. Quan els plats es buiden, el Marc Antoni i la Linnéa tanquen uns instants els ulls de nou, com si provessin de retenir els moments viscuts, s’aixequen i marxen. Un cop al hall, s’asseuen i esperen les respectives parelles, com sempre. No es diuen res. Ni tan sols mirar-se. Es reconforten de la seva capacitat per gaudir del geni de  l’altra. Per haver-lo reconegut. Ha estat inoblidable.

El Gottfried no s’ha immutat, com si aquell fet no fos gens excepcional, com si la poligàmia gastronòmica fos el seu pa de cada dia. Tothom coneix la condició de liberals dels habitants dels països nòrdics. La Maria Pilar, en canvi, que és mediterrània, resta consternada pel que han vist els seus ulls. No ha pogut acabar-se l’esmorzar. Quan el Marc Antoni s’ha assegut a la taula de la Linnéa, una guspira violenta s’ha encès en el seu cor, i en el seu estómac. Però en el moment en el que ha vist que el Marc Antoni i la Linnéa intercanviaven les seves creacions artístiques, l’incendi s’ha propagat per tots els seus òrgans, i ha perdut la gana. I les ganes de gaudir. I ara se sent derrotada, enganyada i traïda. Perquè no és el mateix una cosa que l’altra, pensa. No, no ho és, es repeteix. Perquè quan surt del menjador i veu el seu Marc Antoni assegut en aquell sofà del hall, abstret, i especula que segurament el seu marit no pot deixar de pensar en els dos plats de la Linnéa, el d’avui i el d’ahir; i conjectura que aquella sueca malaputa l’ha deixat cor-robat amb les seves creacions hiperbòliques; i prejutja que el seu home s’ha deixat arrossegar per la temptació; llavors la Maria Pilar ho dona tot per perdut. Perquè els òrgans vitals de la Maria Pilar, ara són de cendra, i tot ho veu fosc i irrecuperable. I és que una cosa és tolerar l’onanisme estructural del teu marit, i una de ben diferent és que el teu home s’ho faci amb el plat d’una altra dona, assegut descaradament a la mateixa taula, i que, a sobre, ho faci davant dels teus ulls. Sobre tot quan el plat té pinta de ser tan temptador, irresistible i suculent com els ous d’aquest matí. No, això ella no ho pot tolerar. Fins aquí podríem arribar! I és una pena, perquè... s’estimaven tant, aquest dos!