dimecres, 13 de maig del 2020

A taula amb... LA REGENTA de Clarín


"La heroica ciudad dormía la siesta" —inici mític de la novel·la— fent la digestió —diu al següent paràgraf— "del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro..." Ja ens ha creat, només començar, un ambient, una actitud i un espai impregnats d'una aroma familiar, mandrosa i decadent.

 
L’endemà, això sí, al dinar a ca la marquesa, amb clergues i polítics inclosos, en el qual, diu, “el Marqués y la Marquesa no prescindirían de sus manías y caprichos gastronómicos en consideración a los invitados”, se servia sopa de tortuga i els misteriosos tornassols de gruta màgica d'un vi de Bordeus de color d’amarant i violeta fosc. Tot i que el marquès, perepunyetes i capritxós, prefereix un plat de sardines, decisió que deriva de la seva condició de ric i, per tant, amb "dret" a triar el que en cada moment li ve de gust (triar menjar i triar dona, devia pensar el marquès quan ho deia). Per alguna cosa “ninguno se atrevía a negar que la cocina y la bodega del Marqués eran las primeras de Vetusta”.

I mentrestant, a la mare de Fermín de Pas li toca dinar sola, o no dinar, esperant el seu fill que, convidat a l’àpat aristocràtic, no l’ha avisada. I passa el dia buscant-lo per tota la ciutat i posant-lo en evidència, com si fos un nen que no s’ha portat bé. Finalment Fermín tampoc sopa i s’asseu al davant de Paula, sa mare, i mira com ella menja de pressa i una mica absent. I tot seguit, en un flashback veiem la vida de la mare. Clarín s’ajuda, de nou, del menjar per definir-la: inclou una etapa en la qual Paula porta una mena de taberna per miners on “todo era falsificado; ella compraba lo peor de lo peor y los borrachos lo comían y bebían sin saber lo que tragaban”.

El dia de tot sants (“Con octubre muere en Vetusta el buen tiempo”), la Regenta és a casa i sent les campanes i la tristor de cada any li reapareix. I aquesta és la imatge mig gastronòmica, de copa i puro, que Clarín fa servir per fer-nos-ho veure: “Estaba Ana sola en el comedor. Sobre la mesa quedaban la cafetera de estaño, la taza y la copa en la que había tomado café y anís don Víctor, que ya estaba en el Casino jugando al ajedrez. Sobre el platillo de la taza yacía medio puro apagado cuya ceniza formaba repugnante amasijo impregnado del café frío derramado. Todo esto miraba la Regenta con pena, como si fuesen ruinas de un mundo... se le figuraba que eran símbolo del universo, que era así, ceniza, frialdad, un cigarro abandonado a la mitad por el hastío del fumador. Además, pensaba que su marido era incapaz de fumar un puro entero y de querer por entero a una mujer”.

Al capítol XX se’ns presenta un sopar de fonda del que participen “los poderosos de la tierra” i al qual conviden don Pompeyo Guimarán, home poc avesat a aquestes celebracions. Com que mai no tenia ocasió de veure “una mesa bien puesta”, li va sembra prou digne el “vulgarísimo aparato de restaurant (ull, amb la forma encara francesa del terme) provinciano”. I a continuació ens el descriuen: “El mantel adamascado, más terso que fino, los platos pesados, gruesos, de blanco mate con filete de oro; las servilletas en forma de tienda de campaña dentro de las copas grandes, la fila escalonada de las destinadas a los vinos...; todo contribuía a deslumbrar al buen ateo, que contemplaba sonriendo y fascinado el conjunto claro, alegre, fresco, vivo, lleno de promesas, de la mesa aún pulcra, correcta, intacta”.

Acabat l’estiu tornen de La Costa a Vetusta. L’alegria es perllonga i un dia d’estiuet de Sant Martí, tornant d’una excursió a Vivero, la quinta dels marquesos de Vegallana, continuen la festa a la casa del marquès: “Era la despedida del buen tiempo; el invierno iba a volver, el diluvio estaba a la Puerta...” L’ambient era l’idoni per un sopar a deshora improvisat “para todos aquellos señores”. I l’autor ens descriu una escena en la que “todo era allí ausencia de honestidad”. En aquell context, el menjar era el de menys. “Se cenó allí. En el salón amarillo, donde se había bailado después de volver a Vetusta, mediante algunos tertulios de refresco”. Moment de confidències i de confessions...
 
Al capítol XXIX, penúltim, apareix la taula com a element de sociabilitat en el que es produeixen vincles i es facilita l’entesa o potser l'ensarronamenta. “Desde aquel verano... don Víctor se había acostumbrado a la comensalía de don Álvaro; le encontraba a la mesa más decisor y simpático que en ninguna otra parte y le convidaba a comer a menudo”. I així va ser com, arribat el dia de Nadal, Mesia va dinar a casa dels Ozores. Van menjar “pavo” que “...me lo han mandado de León lleno de nueces. Será cosa exquisita. Además, tengo vino de mi tierra, un Valdiñón que se masca...”. Vet aquí Víctor Quintanar: cornut i pagant el beure, literalment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada