Quan et donen el "Novel·la curta Ciutat de Mollerussa" per escriure sobre la cuina

“Un no pot pensar bé, estimar bé, dormir bé, si abans no ha menjat bé” – Virginia Woolf

 

Quan fa temps que, mentre aprens a escriure-la, escrius ficció  (de fet, no tant, quatre o cinc anys), i en tens més de 50 (i poc marge d’error), i veus l’EE de l’Ateneu llunyana, però no deixes de tenir un record pels companys i profes, l'Eduard, el Ramon, l'Ada, la Laura, la Mar, i comences a tenir coses enllestides i goses pensar en publicar i et ve al cap que una de les formes és guanyar un premi literari, no et queda una altra opció que fabular. I et dius: i si un dia guanyes el Just Casero (però no, aquest no, que aquest serà pel Garcia Tur, què bo, per cert) o l’Anagrama (apa, que aquest ja té nom de Llucia Ramis, i pinta bé), o el Ciutat de Mollerussa, jo què sé! I llavors escenifiques mentalment: et trucaran a una hora intempestiva, mentre menges, per exemple, i ho faran quan ja ho havies descartat i ja penses en el següent premi de la llista, i diràs hòstia o collons, o les dues a coses, i el president del jurat riurà,  i et sentiràs idiota,  i us emplaceu a divendres al vespre i llavors tu començaràs a viure en un núvol que no et pertany, on hi restaràs fins avui, tres dies després que, suposadament, te I'hauran donat.

I ara, avui, dilluns 9 d’abril, ja fora del núvol, resulta que comprovo el meu tweet line, i hi trobo tot de notícies, fotos i felicitacions que demostren que la ficció s’ha fet crònica. He de demanar el press cliping, o com es digui això, em dic! I què més dic? Doncs, hòstia o collons, esclar. Per cert, a Mollerussa, amb l’alcalde Solsona al davant, i l’Àlex i el Joan i tots, m’han tractat com un d’ells. Gràcies. I quin gran tipus el Màrius Serra, aquest sí que és un comunicador. I hi havia la Llucia com a jurat, justament la del Anagrama, sí, molt simpàtica i dolça, m’hauria agradat xerrar amb ella una mica més. Amb qui sí que vaig xerrar va ser amb el senyor Pagès, l’editor, que és la veu de l’experiència. Serà el meu editor, què fort! I també, segons sembla, el de l'Helena Rufat, la finalista que s'ha presentat amb Tardes de bar. Per cert, canviant de tema, què gran això de posar-se al davant de les carxofes i les càmeres a respondre preguntes quan no t’hi dediques. Potser va ser el més divertit de tot. En vull més! I el moment de l’entrega... Uf, ara se m’acudeixen ple de coses que hagués pogut dir, si tan sols fos una mica com el Marius, una part infinitesimal...

El Josep Borrell, el poeta, el president del jurat, quan em va trucar per comunicar-me que em concedien el premi, em va explicar que, en obrir la plica, van tenir una petita sorpresa en comprovar que sota el pseudònim de Robert Sentsoví i Severí s’hi amagava una home. Em va semblar un elogi. No sé si la novel·la, quan es publiqui, en rebrà més, però penso que no en rebrà cap de millor, d’elogi. Combrego amb la idea que la dona ha estat apartada de les grans llistes de la història de la literatura. És una dada empírica. I penso que continua menystinguda, fins i tot per alguns dels seus companys mascles. Veig normal, sa i recomanable que a les llistes de premiats hi apareguin més dones. Però penso que, en paral·lel, també és necessari millorar la mirada que els homes oferim d’elles en els personatges femenins de les nostres històries. Hem de fugir de la clàssica condescendència i del biaix que la nostra mirada masculina, a vegades masclista, encara que sigui de manera involuntària, sovint projecta. Escriure d’una dona com si ho fossis! Què bo, la meva amiga Marga encara riu.

La protagonista de La coquessa, l’Emma Bruch, la meva Babette particular, és una dona jove de 35 anys, soltera, sense fills, que viu al nord del Maresme, en una casa amb cuina. El lector viu la història des del seu únic punt de vista. La sent parlar, veu com pensa i, fins i tot, a vegades va més enllà i diria que pot penetrar en el seu inconscient, sense que ella se n’adoni. Tot és ella, tot gira al voltant de l’Emma. Es tracta de la història d’un aferrament a dues bandes. De la filla al pare, i també  del pare a la filla. He volgut parlar de com la voluntat d’una dona pot quedar reduïda si no es rebel·la i no decideix que la seva vida serà seva i de ningú més. Però també he volgut parlar d’una passió. Una passió com a desllorigador de l’acte de rebel·lia. Una passió per la cuina derivada de la satisfacció que produeix veure el teu comensal com es mira el plat, com l’ensuma i n’absorbeix l’aroma, com diposita una porció dins la boca i somriu, i en dedueix la textura, i els matisos que la realcen, un toc cruixent o un petit efecte líquid o un final melós, i després veure com passeja la menja per les diferents papil·les gustatives, i identifica algun sabors, o se sorprèn d’alguns altres, i veure com tanca els ulls i rememora o projecta o, simplement, disfruta, i encabat s’ho empassa, i un regust li permet allargassar l’acte hedonista, i nota que el que s’ha empassat és un discurs, el teu, el del cuiner, i el comensal se’l fa seu, es queda una part de tu. Com el lector fa amb l’escriptor, imagino, perquè penso que si en el plat, i en el text, no hi deixes una mica de tu, ja m’explicaràs! Sense la passió, no es va enlloc! Amb La Coquessa el que he fet és amalgamar dues passions i convertir-les en una, en estat superlatiu. He sigut feliç, escrivint això, i espero que es noti passat l’estiu, quan la novel·la sigui llibre. Bon profit!