Quan la “criatura” es reuneix amb el seu creador, Víctor Frankenstein, li implora que l’escolti perquè li vol explicar com va ser el seu despertar al món. Vol justificar com va passar de ser bo i tenir un esperit ple d’amor i d’humanitat a convertir-se en un “abominable diable”. I li comença dient com de complicat va ser per a ell, un cop despert i conscient, distingir “les característiques de cada sentit”. En descobrir-les, l'engendra va passant per totes les etapes de l'evolució humana de manera progressiva i sobtada. La forma d'alimentar-se ens ajuda a comprendre la seva situació.
En arribar al bosc d’Ingolstadt s'ajeu a tocar del riu per reposar. Ben aviat pren consciència de la gana i la set. No se’ns explica per quin tipus d’instint innat reacciona, però la set l'apaivaga bevent aigua del riu. I el primer menjar que tasta són unes baies que recull del terra i dels arbres. Vet aquí un recol·lector.
Quan s'adona que l'aliment és un bé escàs allà on es troba, i que aquest fet el fa passar gana, es busca la la vida i, per tant, es mou de lloc. Emigra. I passa de ser recol·lector sedentari a nòmada. I buscant, descobreix i es beneficia de coses que ja existeixen, perquè altres homes ja les han inventades. Primer es refugia en una cabana i hi troba restes de l’esmorzar d’un pastor: pa, formatge, llet i vi. Aquest últim, per cert, no li agrada. Podríem dir que alguns aliments necessiten entrenament i aculturació per ser assumits com a tals, cosa que la criatura encara no té. Vet aquí un carronyer.
L’organització de la vida dels humans la palpa encara millor quan arriba a una aldea, amb cases acollidores amb llet i formatges a les finestres i amb horts plens de verdures plantades. I així, comença a socialitzar, a provar d’incorporar-se a una societat d’homes i dones que viuen en comunitat.
En ser vist per uns nens, també descobreix que els humans no el miren de la mateixa manera que ell els mira a ells. Per aquest motiu s’ha de refugiar en un porxo que, un cop arreglat per ell mateix, converteix en una barraca, en la seva llar, molt diferent, però, als “palaus” que havia pogut contemplar en el poble. Així és com comprova que la socialització l’haurà d’acabar fent en soledat. Acostant-se i allunyant-se. Contemplant a distància. I tots sabem que menjar tot sol és un mal assumpte, sobre tot si ha de ser sempre així.
I vet aquí el conflicte d’aquesta novel·la imponent i dramàtica. El menjar esdevé un element més que ens ajuda a plantejar-lo i a fer-lo evolucionar, i també permet conèixer el caràcter del protagonista en cada moment.
La trama porta “la criatura” a continuar amb les descobertes: el llenguatge, la música, la literatura, la geografia, la política i el cicle de la lluna i el de les estaciona (és a dir, el temps) i la resta dels components de la naturalesa humana... i, gràcies a l’efecte mirall de l’aigua, també descobreix, de manera dramàtica, la seva pròpia identitat, el seu ser. Abomina, llavors, del coneixement i de “l’estranya naturalesa del saber” i es demana perquè coi no es va quedar al seu bosc on no coneixia res més que la sensació de gana, de set i de calor. “Quan més aprenia més m’adonava de la meva lamentable inadaptació”.
I així és com fa un viatge d’anada i de tornada, de la natura a la cultura i de la cultura a la natura, perquè decideix que la única forma d’existir és tornant al bosc a beure aigua del rierol i a menjar les baies, els fruits i les arrels que aquest li proporcionen de manera natural. Per continuar sent, ha de renunciar, doncs, a tantes coses pròpies dels humans, entre elles la cuina i el menjar en comunitat. I és llavors quan l’engendra creat de fragments humans mostra un anhel: companyia per viure el seu aïllament amb algú de la seva mateixa condició.