divendres, 3 de setembre de 2021

CUINES JUEVES, MENJAR PER CELEBRAR

Els cursos monogràfics de “Cuinem (i mengem) la història” d'Arqueonet proven de trobar els particularismes que permeten definir una tradició gastronòmica concreta darrere de la qual hi pot haver tota una civilització, un moviment de poder, un país o, sense anar més lluny, una creença. Busquem un discurs gastronòmic específic que s’afegeixi al nostre discurs global, el que ens permet definir la cuina com a artefacte cultural de primera línia explicatiu de comportaments humans. Enguany, amb la cuina jueva, incorporem el factor religiós i espiritual i la influència d’aquest en allò que cuinem i mengem.

 


La cuina demana temps. I a la Torà, el temps és una invitació per acomplir una missió espiritual. Amb l’acte de cuinar i de menjar, el temps es carrega de sentit i de sacralitat. I cada temps té el seu propi sentit. I la cuina de celebració queda lligada a les estacions i a els productes propis de cada moment. Vet aquí el cabrit guisat amb faves tendres que trobarem, posem pel cas, durant les festes del Pesaj, que sempre ronden la primavera.

L’experiència espiritual individual es comparteix en família i amb amics, al marc de la llar o de la comunitat. El menjar és una via per perfeccionar l’ànima i per gaudir de la joia de viure. Segons la càbala, les propietats orgàniques dels aliments s’integren al fluix vital en forma de guspires de llum. I l’ànima anirà més ben equipada com més noble sigui l’aliment: cada aliment, té el seu moment, i el seu tractament adequat. El caixrut configura les lleis dietètiques jueves. Són preceptes prescrits per la Torà que atorguen puresa al cos, perfeccionen l’esperit i connecten els jueus amb la seva essència comunitària. Fan l’home més respectuós amb la natura i li permeten viure més espiritualment. No es refereix tan sols al sacrifici dels animals, sinó també a la forma correcta de preparar, cuinar, beneir i consumir els aliments en general.

Després de la destrucció dels Segon Temple de Jerusalem, l’any 70 dc, els savis van establir que l’altar desaparegut es reconstruiria a la taula de cada jueu, que es para i es beneeix cada dia. Així, la taula, amb tot el seu aparellar, és vista com a altar. Als banquets familiars s’hi fan cerimònies d’ofrena i els aliments agafen un caire de sagrat i els rituals i les oracions transformen els menjadors de casa en una extensió del recinte sagrat del temple.

Els aliments consumits en cada moment responen al cicle anual de les estacions, i també a la zona geogràfica. Al Mediterrani, per Any nou (Rosh Ha Shaná), es mengen magranes i xai i raïm, mentre que a l’Europa central es mengen pomes, aus i peixos. El temps és determinant, i no és només el recipient on passen les coses, sinó que forma part de les mateixes coses, és la seva causa.

Però veurem els jueus com una civilització transversal, no localitzada en un punt geogràfic, que rep influències de molts llocs, sobre tot quan és objecte de migracions massives. I això ho tastarem en l’enorme diversitat i riquesa de les seves cuines escampades arreu. I d’aquí el títol en plural d’aquest monogràfic.


dimarts, 3 d’agost de 2021

IN OVIS HAPALIS: UNS OUS D'INSPIRACIÓ ROMANA

L’ou, font de proteïna animal accessible també per classes humils, és un aliment bàsic a la societat romana i és sempre present a la comissatio, diguem-n’hi aperitiu, del banquet romà. Recordem una mena d’eslògan que defineix aquest esdeveniment social: ab ovo usque ad mala (de l’ou fins a la poma).


Ens diuen els historiadors que l’ou de gallina arriba a Grècia cap al segle V aC des de l’Índia i Pèrsia, llocs on la gallina fou domesticada. A l’Antic Egipte, per exemple, es menjaven ous d’altres tipus d’au.


A L'Antiga Roma trobem l’ou dur, bullit, fregit, escalfat, passat per aigua, en truita o remenat. I també s’usa per lligar salses, tant cru com el rovell cuit, com passa en moltes receptes de la cuina medieval europea.


A continuació, aprofitant les idees sorgides per a un dels tallers d’Arqueonet més recents, que vam titular “El gust pel gust”, basat fonamentalment en les receptes del Llibre de Cuina d’Apici, us presento uns ou ideal per un brunch de diumenge. La recepta inicial diu així: “In hovis hapalis: piper, ligvsticum, nvcleos infvsos. Suffvndes mel, acetvm. Liqvamine temperabi”. És a dir: “Per als ous passats per aigua: pebre, levístic i pinyons remullats. Hi avoques mel i vinagre. Amoroseix-ho amb gàrum”. (Apici, VII.XVII.3)




Ous tous o tendres, in ovis hapalis, es veu que ve del grec. En aquest cas, els ous “hapalis” serien, probablement, uns ous passats per aigua. I una altra manera de servir-los seria la típica de l’esmorzar, amb la closca oberta pel damunt  i amb la salsa a un costat. Nosaltres ens menjarem una mica d’història i, al mateix temps, aplicarem una tècnica molt contemporània, la de la cocció dels ous a baixa temperatura. La recepta que us proposo, per a quatre persones, és la següent:

4 ous, 50 gr de pinyons, 3 cullerades de vinagre Forum Chardonnay, Oli d’oliva extraverge, levístic o sal d’api, 1 cullerada de mel, 1 cullerada de postres de garum (se’n ven de fet), anet, pebre

Posem a macerar els pinyons amb el vinagre i mel, la sal d’api i el pebre i un raig d’oli i gàrum. En retirem una part i els triturem en un morter per obtenir-ne una salsa fina. Hi afegim el líquid de maceració i emulsionem batent enèrgicament. Fem l’ou a baixa temperatura: escalfem aigua fins als 65º i hi fem coure els ous sencers entre 20 i 40 minuts, segons ens agradin menys o més cuits, provant de mantenir la temperatura de l’aigua entre els 65 i els 70 graus. Casquem l’ou i el disposem en un plat petit una mica fondo. Posem dues o tres cullerades de la salsa de pinyons envinagrats pel damunt. Rematem escampant-hi unes gotetes de gàrum. Salpebrem, escampem uns pinyons torrats i decorem amb anet o amb qualsevol altra herba al gust.

Podem fer-ho igual amb ous mollet o amb passats per aigua. Però sempre ben amanits. Molt sovint les receptes d’Apici comencen amb “piper, ligusticum...”. El pebre sovint remata els plats i se’ns demana d’escampar-ne pel damunt abans de servir-los. En aquest cas, si ens fixem en la imatge, és clar que aquest pas final se'ns va passar per alt. Per altra banda, a Apici els ous sovint apareixen amanits amb gàrum, vi dolç, oli i espècies o herbes. Aquí trobem també el fet de condimentar un vinagre amb herbes, en aquest cas levístic o sèseli, també dit api de muntanya, una planta de més d’un metre que té propietats medicinals (diürètica). L’anomenat levístic aporta una aroma picant peculiar. Nosaltres l’hem substituït per sal d’api. Els romans usaven l’arrel assecada, però avui es consumeixen més les fulles. L’arrel es fa servir avui a centre Europa per vinagres i les fulles es poden usar com fem sovint amb el julivert.


Per acabar, crida l’atenció la paraula de la recepta original “nuclei”. Ens diuen que es tradueix normalment per pinyons, però de fet designa qualsevol llavor treta del la seva closca.


dimecres, 23 de setembre de 2020

A taula amb... FRANKENSTEIN de Mary Shelley

Quan la “criatura” es reuneix amb el seu creador, Víctor Frankenstein, li implora que l’escolti perquè li vol explicar com va ser el seu despertar al món. Vol justificar com va passar de ser bo i tenir un esperit ple d’amor i d’humanitat a convertir-se en un “abominable diable”. I li comença dient com de complicat va ser per a ell, un cop despert i conscient, distingir “les característiques de cada sentit”. En descobrir-les, l'engendra va passant per totes les etapes de l'evolució humana de manera progressiva i sobtada. La forma d'alimentar-se ens ajuda a comprendre la seva situació.

En arribar al bosc d’Ingolstadt s'ajeu a tocar del riu per reposar. Ben aviat pren consciència de la gana i la set. No se’ns explica per quin tipus d’instint innat reacciona, però la set l'apaivaga bevent aigua del riu. I el primer menjar que tasta són unes baies que recull del terra i dels arbres. Vet aquí un recol·lector.

Quan s'adona que l'aliment és un bé escàs allà on es troba, i que aquest fet el fa passar gana,  es busca la la vida i, per tant, es mou de lloc. Emigra. I passa de ser recol·lector sedentari a nòmada. I buscant, descobreix i es beneficia de coses que ja existeixen, perquè altres homes ja les han inventades. Primer es refugia en una cabana i hi troba restes de l’esmorzar d’un pastor: pa, formatge, llet i vi. Aquest últim, per cert, no li agrada. Podríem dir que alguns aliments necessiten entrenament i aculturació per ser assumits com a tals, cosa que la criatura encara no té. Vet aquí un carronyer.

L’organització de la vida dels humans la palpa encara millor quan arriba a una aldea, amb cases acollidores amb llet i formatges a les finestres i amb horts plens de verdures plantades. I així, comença a socialitzar, a provar d’incorporar-se a una societat d’homes i dones que viuen en comunitat.

En ser vist per uns nens, també descobreix que els humans no el miren de la mateixa manera que ell els mira a ells. Per aquest motiu s’ha de refugiar en un porxo que, un cop arreglat per ell mateix, converteix en una barraca, en la seva llar, molt diferent, però, als “palaus” que havia pogut contemplar en el poble. Així és com comprova que la socialització l’haurà d’acabar fent en soledat. Acostant-se i allunyant-se. Contemplant a distància. I tots sabem que menjar tot sol és un mal assumpte, sobre tot si ha de ser sempre així.

I vet aquí el conflicte d’aquesta novel·la imponent i dramàtica. El menjar esdevé un element més que ens ajuda a plantejar-lo i a fer-lo evolucionar, i també permet conèixer el caràcter del protagonista en cada moment.

La trama porta “la criatura” a continuar amb les descobertes: el llenguatge, la música, la literatura, la geografia, la política i el cicle de la lluna i el de les estaciona (és a dir, el temps) i la resta dels components de la naturalesa humana... i, gràcies a l’efecte mirall de l’aigua, també descobreix, de manera dramàtica, la seva pròpia identitat, el seu ser. Abomina, llavors, del coneixement i de “l’estranya naturalesa del saber” i es demana perquè coi no es va quedar al seu bosc on no coneixia res més que la sensació de gana, de set i de calor. “Quan més aprenia més m’adonava de la meva lamentable inadaptació”.

I així és com fa un viatge d’anada i de tornada, de la natura a la cultura i de la cultura a la natura, perquè decideix que la única forma d’existir és tornant al bosc a beure aigua del rierol i a menjar les baies, els fruits i les arrels que aquest li proporcionen de manera natural. Per continuar sent, ha de renunciar, doncs, a tantes coses pròpies dels humans, entre elles la cuina i el menjar en comunitat. I és llavors quan l’engendra creat de fragments humans mostra un anhel: companyia per viure el seu aïllament amb algú de la seva mateixa condició.

dimecres, 13 de maig de 2020

A taula amb... LA REGENTA de Clarín


"La heroica ciudad dormía la siesta" —inici mític de la novel·la— fent la digestió —diu al següent paràgraf— "del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro..." Ja ens ha creat, només començar, un ambient, una actitud i un espai impregnats d'una aroma familiar, mandrosa i decadent.

 
L’endemà, això sí, al dinar a ca la marquesa, amb clergues i polítics inclosos, en el qual, diu, “el Marqués y la Marquesa no prescindirían de sus manías y caprichos gastronómicos en consideración a los invitados”, se servia sopa de tortuga i els misteriosos tornassols de gruta màgica d'un vi de Bordeus de color d’amarant i violeta fosc. Tot i que el marquès, perepunyetes i capritxós, prefereix un plat de sardines, decisió que deriva de la seva condició de ric i, per tant, amb "dret" a triar el que en cada moment li ve de gust (triar menjar i triar dona, devia pensar el marquès quan ho deia). Per alguna cosa “ninguno se atrevía a negar que la cocina y la bodega del Marqués eran las primeras de Vetusta”.

I mentrestant, a la mare de Fermín de Pas li toca dinar sola, o no dinar, esperant el seu fill que, convidat a l’àpat aristocràtic, no l’ha avisada. I passa el dia buscant-lo per tota la ciutat i posant-lo en evidència, com si fos un nen que no s’ha portat bé. Finalment Fermín tampoc sopa i s’asseu al davant de Paula, sa mare, i mira com ella menja de pressa i una mica absent. I tot seguit, en un flashback veiem la vida de la mare. Clarín s’ajuda, de nou, del menjar per definir-la: inclou una etapa en la qual Paula porta una mena de taberna per miners on “todo era falsificado; ella compraba lo peor de lo peor y los borrachos lo comían y bebían sin saber lo que tragaban”.

El dia de tot sants (“Con octubre muere en Vetusta el buen tiempo”), la Regenta és a casa i sent les campanes i la tristor de cada any li reapareix. I aquesta és la imatge mig gastronòmica, de copa i puro, que Clarín fa servir per fer-nos-ho veure: “Estaba Ana sola en el comedor. Sobre la mesa quedaban la cafetera de estaño, la taza y la copa en la que había tomado café y anís don Víctor, que ya estaba en el Casino jugando al ajedrez. Sobre el platillo de la taza yacía medio puro apagado cuya ceniza formaba repugnante amasijo impregnado del café frío derramado. Todo esto miraba la Regenta con pena, como si fuesen ruinas de un mundo... se le figuraba que eran símbolo del universo, que era así, ceniza, frialdad, un cigarro abandonado a la mitad por el hastío del fumador. Además, pensaba que su marido era incapaz de fumar un puro entero y de querer por entero a una mujer”.

Al capítol XX se’ns presenta un sopar de fonda del que participen “los poderosos de la tierra” i al qual conviden don Pompeyo Guimarán, home poc avesat a aquestes celebracions. Com que mai no tenia ocasió de veure “una mesa bien puesta”, li va sembra prou digne el “vulgarísimo aparato de restaurant (ull, amb la forma encara francesa del terme) provinciano”. I a continuació ens el descriuen: “El mantel adamascado, más terso que fino, los platos pesados, gruesos, de blanco mate con filete de oro; las servilletas en forma de tienda de campaña dentro de las copas grandes, la fila escalonada de las destinadas a los vinos...; todo contribuía a deslumbrar al buen ateo, que contemplaba sonriendo y fascinado el conjunto claro, alegre, fresco, vivo, lleno de promesas, de la mesa aún pulcra, correcta, intacta”.

Acabat l’estiu tornen de La Costa a Vetusta. L’alegria es perllonga i un dia d’estiuet de Sant Martí, tornant d’una excursió a Vivero, la quinta dels marquesos de Vegallana, continuen la festa a la casa del marquès: “Era la despedida del buen tiempo; el invierno iba a volver, el diluvio estaba a la Puerta...” L’ambient era l’idoni per un sopar a deshora improvisat “para todos aquellos señores”. I l’autor ens descriu una escena en la que “todo era allí ausencia de honestidad”. En aquell context, el menjar era el de menys. “Se cenó allí. En el salón amarillo, donde se había bailado después de volver a Vetusta, mediante algunos tertulios de refresco”. Moment de confidències i de confessions...
 
Al capítol XXIX, penúltim, apareix la taula com a element de sociabilitat en el que es produeixen vincles i es facilita l’entesa o potser l'ensarronamenta. “Desde aquel verano... don Víctor se había acostumbrado a la comensalía de don Álvaro; le encontraba a la mesa más decisor y simpático que en ninguna otra parte y le convidaba a comer a menudo”. I així va ser com, arribat el dia de Nadal, Mesia va dinar a casa dels Ozores. Van menjar “pavo” que “...me lo han mandado de León lleno de nueces. Será cosa exquisita. Además, tengo vino de mi tierra, un Valdiñón que se masca...”. Vet aquí Víctor Quintanar: cornut i pagant el beure, literalment.

divendres, 8 de maig de 2020

CUINA CATALANA MEDIEVAL: GUST PER LA LLENGUA

 

Aquest dies de confinament, la cuina  m’ha salvat. M'he posat a cuinar amb els nens des del primer dia i m'he dedicat a publicar en xarxes els plats que fèiem, dia a dia, fins que les restriccions han començat a relaxar-se, cap allà al cinquantè. El primer van ser uns cigrons amb picada de pa torrat, julivert i alls escalivats. Després els rigatoni, el suquet de calamar, el trinxat, els peus de porc amb samfaina... La terrassa era el punt de trobada del migdia: el menjador de casa. També la terrassa ens ha salvat.
 
 
A l'onzé dia tenia un pollastre a trossos i se’m va acudir de provar de fer-lo amb una salsa amb la que fa temps volia experimentar, perquè n’havia parlat a la novel·la La coquessa, la dita llimonea. Aquesta salsa figura en els receptaris de cuina medieval catalana i és prou versàtil. I amb el Sent Soví i la resta del receptaris a les mans, l’endemà ja no me’n vaig poder estar, vaig fer un broet de la madama que també feia temps que em treia el son. I després una salsa lluixell  i la baborada... La cuina medieval s’havia apropiat del meu cervell i de la meva cuina física: dels fogons, del taulell, de la nevera, del rebost i de la llista de la compra.
 
Primer va ser cuinar per evadir-se, per elidir, per no pensar. Però a mesura que hi anava entrant, la cosa es va girar: cuinar per reflexionar, per conèixer, per descobrir. Al cap d’un mes els meus fills ja preguntaven quan s’acabaria la meva dèria. Vull espaguetis, deia la Maria. Que sí, que molt bé, que molt interessant, deia el David. La Berta continuava tastant els nous gustos amb interès, però també amb certa inquietud. Finalment han estat vint-i-vuit receptes medievals, i penso que, totes juntes, ens poden donar una idea de la cuina dels nostres avantpassats. Els plats són el fruit de la lectura pausada i de la reflexió, i estan pensats per un comensal d'avui que té el morro fi, cas la meva dona i dels meus fills, clients no gens fàcils de fer contents. No soc partidari de reproduir receptes antigues maquinalment, i, de fet, contemporànies tampoc gaire: m'agrada dir alguna cosa propia en els plats que cuino. Cuinar per dir!
 

 
En la cuina catalana medieval el nom sovint fa la cosa, tot i que en algun cas la cosa és just el contrari del que diu el nom. Quan dius en veu alta el títol d’una recepta de cuina catalana medieval, els moviments guturals, la llengua en contacte amb el paladar, la saliva que flueix, la laringe que s’excita, tots els òrgans que serveixen per pronunciar es posen al servei del gust. I el menjar, abans de ser cuinat, ja comença a desprendre una certa aroma. Digueu, sinó, gualines ab moxeruch o, encara més, formatjades, que, per cert, és una mena de pastís de formatge informe que no porta formatge. Son versos en sí mateixos. Però, a diferència de, per exemple, els pomposos títols dels plats de la cuina clàssica xinesa, èpics, hiperbòlics i grandiloqüents, els noms dels plats catalans medievals són pragmàtics, eixuts i gairebé didàctics: si vols fer una salsa que es diu llimonea o un altra fórmula de la pólvora de duc o que explica una altra manera de fer freixures, que quedin bones. A la cuina catalana medieval, i a la contemporània, és la llengua qui la dota de sentit, com al mateix país. No cal menjar-la, ni cuinar-la, per desgràcia d’ella, perquè, de fet, avui a penes ni es menja ni es cuina. És una excentricitat. Es diu, es pronuncia, més que no pas es cuina i es menja: fricandó, samfaina, bacallà a la llauna... Qui ho cuina, avui? Som quatre i el cabo, els que ho fem.  



 
A continuació us deixo un resum  de les receptes cuinades aquests dies a partir dels receptaris medievals editats per Barcino. És una sort que s'hagi fet una adaptació al català contemporani, sense la qual, als que no som filòlegs, se'ns faria ben difícil interpretar-les. Per elaborar els plats, a banda dels receptaris i de d’alguna idea pròpia, he consultat receptaris adaptats ja existents com ara el del mestre Lladonosa, el de l'Isidre Meranges, el de la gran Elena Thibaut Comelade, alguns de Jaume Fabregas i els del mallorquí Antoni Contreras.
De cuina a cuina i de pesta a pesta: tants anys després, devem ser la mateixa gent espantada. Sort hem tingut del menjar i de la cuina. La cuina com a bàlsam. Vet aquí.


Menjar blanc de carbasses i menjar blanc de gallina

Del llibre del Coc. Menjar blanc de carbasses (capítol 223) amb una mica de menjar blanc de gallina al centre, per comparar. Al llibre del coc diu d'escampar-hi sucre i canyella, però jo ho he rematat amb pólvora de duc (capítols 29 i 30), que és un barreja d’espècies prou diverses, mig dolces, mig salades, mig saboroses, mig picants. El menjar blanc de gallina es fa amb brou de gallina, llet d’ametlles i, si es vol, amb pit de gallina triturat. S’acaba d’espessir amb farina d’arròs. Si la llet d’ametlla feta amb el brou de gallina (que n’és de bona) la barregem amb una carbassa (jo l’he cuit escalivada, tot i que la recepta diu de bullir.la), tenim un menjar blanc carabassat.
 
 
Escorfenó en cassola

Escórpora! Del Llibre del Coc, capítols 204 i 205. Cuinat a la unilateral i després amb una salsa plena d’herbes i espècies. (seria una mena de migraust!). Diu l’original que “...veuràs que aquest peix no és bo sinó en cassola o bullit; et si el voldràs rostir...”
 
 

Arròs a la cassola “amb crosta”

Al capítol 81 del Llibre d'Aparellar apareix l'arròs amb carn. I el capítol 76 del Llibre del coc parla d'arròs cuit al forn en cassola amb brou de carn. Diu que "un poch abans que no sia cuyt, treuràs-lo del forn et metràs-hi rovells d’ous freschs et sencers damunt lo arròs. E com hi sien, torna la cassola al forn. Et quan sia acabat de coure veuràs que lo arròs haurà feta una CROSTA, la qual és molt bona". Sí, hi he posat pebrot escalivat i també tomàquet al sofregit, i sabem que l’arròs no es feia amb sofregit i també sabem que encara no havien desembarcat  els tomàquets i els pebrots per les nostres contrades. Però és que ha quedat tan bo... Una mica de broma, he aplicat la literalitat de la recepta pel que fa a la manera de fer la crosta, però potser es feia amb els ous batuts, com actualment en alguns indrets del País Valencià. Sobre l’arròs val a dir que es consumia sense refinar i es devia comprar a granel. No es consumia gaire i era el cereal més car, sobre tot lluny de les zones de producció, explica Antoni Riera. En totes les receptes amb arròs es comença dient que s'ha de rentar molt bé i destriar-lo per eliminar pedres i impureses.
 
 

Lletugat

Capítol 50 del Sent Soví. Es fa amb la part blanca dels tronxos d'enciam, amb brou de carn, amb llet d'ametlla o de cabra i amb formatge ratllat.  El resultat és lleugerament cremós. He incorporat al centre de la crema un tall de cansalada de coll, com fa el Toni Contreras en el seu llibre de la cuina en temps de Llull.
 
 

Sopes daurades

Del capítol 154 del Llibre del coc. Posem a bullir un brou de gallina i hi ratllem gingebre. Hi diluïm un parell de rovells d’ou llençats a poc a poc i barrejant de pressa perquè no quallin. Torrem una llesca de pa, la mullem en el brou i la posem al fons del plat. Quan servim, hi tirem al damunt el brou amb els ous. Al final hi ratllem formatge. El seu aspecte final serà d’un brou de color intensament daurat. És tan bo! I el text original de la recepta és preciós: "...E com lo senyor voldrà menjar, lavors prendràs uns quants rovells d'ou et destempraràs-los ab lo millor brou del brou, e met-hi un poch de gingebre..."
 
 

Faves amb llet d'ametlla

Del Llibre d'aparellar. Pelem dos cops les favetes i les escaldem. Fem llet d'ametlla amb brou de pollastre. El reduïm infusionat en julivert i menta. Servim tebi. Voldrien ser com les de Dos Pebrots, però... 
 
 
Cabrit farcit

Al Llibre del coc, i als altres receptaris, hi ha diversos capítols dedicats al cabrit, al xai i al moltó, entre ells el 66, on parla de farcir el cabrit amb fetge, retalls, herbes, espècies i més coses. Jo m’he inspirat en la recepta del cabrit farcit, però no l’he seguit al peu de la lletra i l’he cuinat una mica a la francesa. He desossat una cuixa i un espatlla i l'he farcida només d'herbes. L'he rostit, juntament amb els ossos, (he passat de pre bullir-lo, que ja era ben tendra) amb oli, mantega i cansalada i amb les escal·lònies i les pastanagues. Un cop enrossida, l'he tallada i s'ha acabat de fer amb el seu propi suc i ambles hortalisses i amb uns espàrrecs verds que he afegit en l’últim moment.
 
 

Bon broet vernís

Del Llibre del Coc, el cap. 83. Brou saborós de gallina o pollastre. Hi barregem llet d'ametlla. Hi infusionem gingebre ratllat i julivert picat. Tamisem. Queda un color verdós que cau i s'amaga i reapareix quan introduïm la cullera. Per a mi, és alta cuina!
 
 

Lentiyles

Del llibre d'aparellar de menjar recepta 204. "Mas, abans, hi deu hom metre çebes e ayls ab eles ensems, e pot-hi hom metre juyvert e salvia e menta..."
 
 

Merluça

Se’n parla al cap. 219 del Llibre del coc, aquí una mica tunejat, Supremes de lluç fregides enfarinades. La salsa: brou (fet amb caps, espines i verdures), ametlles i all i vi blanc reduït, tot triturat i colat per estamenya. Espàrrecs (els blancs són de Gavà, tot i que llavors encara no es feien, ni a Gavà ni enlloc).
 
 

Gualines ab moixeruch

Pollastre mig cuit a l'ast o al forn. Amb el seu greix i suc i una picada (fetge, pa torrat remullat amb vinagre, rovells d'ou dur, gingebre, pebre, safrà, canyella i mel) fem el moixeruc. Ajuntem i acabem de coure afegint-hi brou de gallina. La salsa s'acabarà espessint. El moixeruc és brillant, acolorit, fi i sumptuós. Figura al Llibre de l'aparellar, l’abans conegut com el Sent Soví de València.
 



Migraust de pomes amb pólvora de duc

Capítol 229 del Llibre de coc. Perbullim pomes a quarts. Fem llet d'ametlles amb suc de cocció, ametlles, molla de pa, canyella i sucre. Ajuntem llet amb pomes i coem fins espessir una mica. Escampem pólvora de duc, que és una barreja d'espècies descrita als capítols 29 i 30 del Llibre de coc. Meitat sucre fi i meitat espècies (a parts iguals: canyella, clau, nou moscada, galanga, pebre llarg, tot i que hi ha un parell de versions en es que varien les espècies que s’inclouen).
 
 
Menjar blanc de lluç i escamarlans

El menjar blanc figura en ple de receptaris medievals europeus. Pot ser un plat dolç o salat i té com a base la llet d'ametlles i la farina d'arròs. I tan es pot fer amb aviram com amb peix. Per fer aquest m'he basat en la recepta 222 del Llibre del Coc. Aquí he substituït llagosta i pagell  per escamarlà i lluç. He fet un brou de peix i de caps d'escamarlà. L'he barrejat amb la llet d'ametlla casolana i amb les espècies ben picades (coriandre, gingebre, canyella i safrà) i el sucre. Quan hi he bolcat el midó, ja no he parat de remenar fins obtenir la crema espessa refinada. Trobo semblances amb la textura de la veloutée. És un plat refinat, malgrat que llavors es considerés per a convalescents.  El trobo extraordinari i, després de sentir-ne parlar tant, cuinar-lo i emplatar-lo ha estat emocionant. Ës el meu preferit d’entre tots els cuinats aquests dies.
 

Potatge de calamars e sípies

Capítol 212 del Llibre del coc. Sofregim calamars i sípies, però no del tot. Incorporem ametlles blanques, panses i pinyons. Piquem ametlla i deixatem amb brou de peix i una mica de vinagre. Colem per estamenya. Incorporem uns moments a la cassola i rectifiquem amb més brou fins obtenir densitat de la salsa desitjada. Servim en escudelles.
 
 

Tonyina del port d'Arenys adobada amb sols

El sols (capítol 21 del Sent Soví) és una mena d'escabetx lleuger. Ceba, llorer, farigola, pebre, safrà, vinagre, brou de peix. I unes hores de repòs amb el peix (prèviament fregit) dins. Es bo un pèl tebi. Amb una torradeta sucada amb all. El sols també es fa servir amb carn.
 
 
Albergínies

Segons la recepta 36 del Sent Soví. Però jo les he escalivades en lloc de bullir-les. El farciment és de ceba, menta, julivert, all, panses i formatge ratllat. Les podríem especiar. Al fons de la cassola, llet d'ametlla feta amb un intens brou de gallina, que al forn s'espesseix una mica. Toc de gratinat final.
 

 
Sosenga de conill.

Recepta 7 del Sent Soví. Pot ser d'altres carns. Sofregim conill. Reservem. Desglacem amb ceba. Incorporem herbes (julivert i farigola). Retornem carn. Mullem amb brou de gallina. Espessim amb picada (pa torrat, vinagre, all confitat, clau, pebre, canyella). L'equilibri dolçor/agror, la textura de la salsa, les espècies... És meravellós!
 

Espàrrecs de marge amb llet d'ametlla

Partim de la recepta 51 del Sent Soví. Saltem espàrrecs, ceba tendra i all escalivat amb oli d'oliva. Desglacem amb vi blanc. Salpebrem. Afegim gingebre ratllat i trocets de pernil. Coem uns minuts més. Afegim el brou (ametlles picades amb caldo de gallina: és brutal!). Rematem amb polsim de canyella i servim en escudelles.
 
 

Parlem de fideus

El dia que la Maria fa 10 anys, parlem de fideus (Capítol 77 del Llibre del Coc) i de l'arribada a Europa d'una certa poma d'or, per groga, que els asteques anomenaven "tomatl", i que, de fet, era de color verd. Això ja va ser al segle XVI

—Maria, què voldràs dinar pel teu cumple confinada?
—Vull espaguetis amb salsa de tomàquet.
—Però, Maria, a l'època medieval hi havia fideus, però espa...

—Vull espaguetis amb..
—Però, Maria, a l'època medieval encara no teníem tom...
—Vull...
—Entesos! espaguetis amb la millor salsa de tomàquet del mon!
 

 

Molt abans que afartéssim els nens d'espaguetis, de tradició italiana (o xinesa), els àrabs ens van portar els fideus des d'orient. Segons Robert de Nola es couen en brou de carn. Conclou que no cal afegir-hi sucre, com es fa en receptes anteriors (alatria). El que sí que recomana, en canvi, és formatge ratllat!

Musclos i per fer un bon escabetx

L'escabetx de la recepta 13 del Sent Soví l'he repensat per adobar uns musclos. Es basa en una picada d'ametlles i pa torrat que s'afina amb  brou de peix i amb vinagre. També conté ceba, pinyons i panses. I es nota el pebre negre picat juntament amb les llavors de coriandre i el clau d'olor.
 
 
Bolets i una salsa per bolets

La salsa de bolets de la recepta 17 del Sent Soví es fa per acompanyar carns, però menjats freds i tal qual, estan exquisits. Té un punt de vinagre i es fa amb un sofregit de ceba i julivert i amb coriandre i pebre negre esmicolats.
 
 

Torradeta i uns alls esquesos

Els "allos quesos" de la recepta 18 del Sent Soví és una mena d'aliatge de formatge ratllat i alls picats (els hi he posat escalivats) amb oli verge. Si es volen més consistents es recomana uns rovells d'ou. Al damunt d'una torrada.
 

Gambes vermelles i formatjades

La formatjada de la recepta 67 del Sent Soví ,curiosament, no porta formatge. És un plat per a dies d'abstinència.  Es fa amb una amalgama de pinyons i ametlla marcona picada amb brou de peix i els caps de les gambes.  El safrà sobresurt i s'avé amb la gamba, que incorporo crua i esmicolada.
 
 

Baborada per a nuggets de rap.

La baborada és una picada que, emulsionada amb una mica de brou de peix, amb oli i a foc suau, esdevé una salsa fina i untuosa de color marronós. És agredolça pel vinagre que remulla el pa torrat i per la punta de mel. L'he feta lliure d'espècies, només una pisca de pebre, i amb avellanes i nous i un all escalivat. La base figura a la recepta 119 del Llibre d'aparellar de menjar, que, per acabar d'explicar-la, ens remet a la salsa de julivert, la 271 del mateix receptari. Si seguim la recepta, el peix, que també es pot fer bullit, se serveix en tallador (plat pla), si es vol, napat amb la salsa, i la salsa es posa a un costat en escudelles per sucar- hi els trossos de peix. He pres la idea, de nou, del llibre de cuina medieval d'Eliana Thibaut edutat per @cossetania_edicions.
 
 

Carn ab brou

Podria ser un antecedent de l'escudella i carn d'olla. A la recepta 180 del Llibre de totes maneres de potatges (i a la 15 del Aparellar) s'explica la preparació d'un brou de carns fet amb algunes herbes i hortalisses. Diu que se separen les carns, que se serveixen en tallador, i el brou, que se serveix en escudelles i es menja fent sopes. De sopes o escudelles ja en parla el Sent Soví. A banda de remullar-hi el pa, suggereix posar-hi arròs o fideus i formatge ratllat (cosa que avui se segueix fent a moltes cases catalanes).
 
 
Llenguado amb salsa lluixell

La recepta de la salsa lluixell, també denominada llet cuita, és la 266 del Llibre d'aparellar de menjar, compilat en un manuscrit de mitjans del segle XIV amb materials previs, entre els quals les receptes del Sent Soví. La sala lluixell està a mig camí entre una crema i d'una beixamel. S'assembla a una holandesa. Per cuinar-la m'he basat en l'aportació de la gran Eliana Thibeuau i Comalada amb el llibre editat per @cossetania_edicions en la que incorpora nou moscada i safrà i acompanya un peix blanc.
 

Broet de madama

Recepta 81 del Llibre del Coc, receptari atribuït a un tal Mestre Robert, coc del rei Ferran de Nàpols. Apareix a Barcelona l'any 1520 i és el primer receptari que s'edita a la península ibèrica. El caldo és suau, un punt agre pel vinagre i melós per l'ou. Les herbes li donen frescor. Les espècies el matisen i sorgeixen una a una, i també l'acoloren. Jo no l'havia cuinat mai, ni tastat, ni tan sols n'he vist fotos. És el meu broet de confinament (no tinc galanga, hi he posat menta seca i també orenga seca, de pot). Fa dies que no surto al mercat, naturalment.
 

Espinacs trinxats

Trets de la recepta 100 del Llibre del Coc, es fan amb un brou i amb cansalada. Poden acabar-se amb formatge i amb panses.
 
 

Pollastre rostit amb salsa llimonea

La salsa llimonea (recepta 4 del Sent Soví) o llimonada (recepta 36 del Llibre del Coc) és una salsa agredolça per a aus. Conté brou de gallina, llet d'ametlla, suc de llimona, gingebre, clau, pebre negre,  safrà sal i sucre. Es fa servir amb aus a l’ast, però aquí el pollastre l’he rostit al forn.