Mercats d'aquí i d'allà

He anat al mercat, a un dels meus mercats. No hi caben tots, aquesta gent, cridava un. Ho veus com no els hem de deixar entrar, deia l’altra. Home, ells són víctimes, també. Però ningú vol escortar-ho això, ara. Que no has vist què han fet a París, aquests sonats? I llavors, el de sempre. Que si als hospitals demanen tracte diferent per això de que els homes no toquin les seves dones, que si se’ls ha de donar de menjar a part per això del porc... Prou. És mentida que no hi càpiguen a casa nostra. Mentida.

Marxo. Avui, al meu mercat no em ve de gust comprar-hi res. Passejo, no diré per on, per no donar pistes del lloc on he sentit els comentaris dolorosos, maldestres. No eren males persones, tampoc. Afectats pel que ha passat a París, tants morts innocents (n’hi mai de morts no innocents?). Passejo i recordo un relat nonat, encara. M’entotsolo. Viatjo amb el record. Continuo passejant. Sóc al mercat central, on passo el matí. Al seu interior la vida palpita. Veig parades inversemblants. Una amb una muntanya immensa de tàperes fresques. Una altra amb pans d’aquells fets sense llevat. Hi ha piles d’espècies de tots colors: cúrcuma, safrà, l’omnipresent harissa... També diverses parades amb fruita lletja i saborosa, com la que hi havia al meu poble quan jo era petit. I dàtils, olives, formatges agres, i envinagrats de tot tipus. Les verdures i les carns va de la mà. Caps de xai, plens de mosques, penjats. Un cap de dromedari, inquietant.

M’aturo a dinar en un petit restaurant que és dins del mercat, sense parar massa atenció en el que menjo. Escolto les taules del costat, que xerren sense aturador, i criden, i riure i es toquen. Torno a ser al segle XIX i m’hi sento a gust.

Fora, cau la tarda. Nens, messis i ronaldos, juguen a la pilota en uns descampats plens de brutícia abandonada quan el mercat ambulant es desmunta. Aquella brutícia sols serà tapada per la brutícia del mercat de l'endemà. Carrers bruts i pudorosos, plens de sots per ensopegar. Carrers que et porten a cases amb portes que conviden a entrar. Portes de colors, groc o blau, amb decoracions de ferro colat exquisides, amb tres picaportes, el de l'esquerra per als homes i el de la dreta per a les dones i  el de més a baix per als nens. Cases amb patis assolellats. Homes amables que m'ensenyen la porta d'una escola corànica amb pati. Hi entro. Achukrane, sidi. Pati de la madrassa on conviuen joves estudiants, futurs guies espirituals, amb qui parlo relaxadament. Salam Alaikum. La seva vitalitat és innocent. Baraka Al.la fik. Són els futurs muetzins que invocaran l'oració amb aquell crit espiritual que colpeix. Bismi Al.la ar-Rahman ar-Rahim. Mesquites, prohibides, al costat del mercat. Portes entreobertes que mostren homes als patis de les mesquites fent ablucions. No hi fan cap mal, aquells homes, sols busquen un motiu per viure, com ho fem tots. In sha’a Al·la.

Gent del poble, de la medina, que criden i ofereixen el millor preu pel seu producte. Dones que, en caure el sol, tornen cap a casa amb el tramvia, per fer el sopar. Tramvies conduits per dones vigoroses cobertes amb hijab. M’encanten les dones amb hijab! Homes ganduls que continuen als bars, fumant i bevent. Dones i homes d’aquell Magrib enyorat. És mentida que no hi càpiguen. Penso amb el Saïd, que viu aquí, i que quan em veu sempre somriu i em dona la ma i, llavors se la posa al pit, i jo l'imito. Penso en tots aquells llocs on vaig descobrir la vida de veritat. És mentida, que no hi càpiguen! I jo també tinc una mica de por, i estic trist i emprenyat.