diumenge, 10 de gener del 2016

Menjar fa quatre mil anys

He fet un viatge culinari a un passat ben remot. M’hi he submergit. Després de dies de lectures apassionants: contes, poemes, epopeies, mites, epístoles, llistes d’embarcament, llistats de productes de banquets i festins i, sobre tot, d’una quarantena de receptes emocionants i sorprenents (la recepta del francolí em te absolutament captivat), aquest dissabte, nou de gener, ho hem avocat tot en una sessió tan teòrica com pràctica. Una sessió de cuina mesopotàmica! Som bojos!

Ho ha organitzat Arqueonet, dins del seu cicle de xerrades sobre l’Antiguitat. El Felip Massó hi ha posat el seny i precisió històrica (tota la precisió que hom pot pressuposar quan es parla de coses de fa quatre mil anys). I la xef Montse Blanch, què bé que cuina la malparida, i jo mateix, hem cuinat i hem explicat el que sabíem. També hem llegit en veu alta receptes, contes, mites, i poemes. I hem begut cervesa com ho feien la gent d’aquella època, amb palletes i d’un barrilet comunitari, com si ens reuníssim en una d’aquelles tabernes mig clandestines, potser els primers bars de la història. El Codi d’Hammurabi les vigilava i les prohibia (ens hem sentit conspiradors). Hi ha hagut un moment en el que, fins i tot, hem invocat els fantasmes, per si ens volien acompanyar al banquet. Hem recordat la importància del menjar com a artefacte cultural que ens identifica individualment i col·lectiva. I, sobre tot, hem menjat. Ens hem transportat a aquell món gràcies a uns aromes i uns sabors embriagadors.

L’Alba Balaguer ens ha acollit com si fóssim una colla de déus mesopotàmics, amb tendresa i rigor, al seu centre de difusió del menjar sa i natural que és al número 3 del carrer Berlinès. Es diu Barcelona Cuina Natural i fan tallers de gran interès. El lloc val la pena. Els més granadets recordaran que allí, antany, hi hagué el El Cau. Navegant he descobert el retall d’un mantell del mític local, una taberna de batalla visitada pels estudiants dels anys setanta i vuitanta, que diu el següent: “Hi trobareu incomoditat, sorolls, fum i suor”. Sense voler menystenir els nostàlgics empedreïts, puc assegurar-vos que és just el contrari del que hi ha ara: serenor, netedat, aire sa i un flaire de menjar bo, que és inequívoc. En aquesta ocasió ens han acompanyat divuit incondicionals del coneixement i del bon viure. Aventurers innats. Hem gaudit i ens hem emocionat. Els hi hem d’agrair la seva companyia i el seu interès.

Un cop més he arribat a la conclusió que la saviesa és aquella condició inassolible de qui, poc a poc, va descobrint la seva ignorància. Aquella gent, els mesopotàmics, per denominar-los d’alguna manera, usaven tècniques i procediments que avui nosaltres fem servir. Feien fondos, marcaven la carn abans d’estofar-la, condimentaven el pa, conservaven... Cuinaven coses extraordinàries. I si ho feien és perquè devien tenir un paladar ja força sofisticat. Jo penso que un dels símptomes (ni ha molts més i molt més importants, ja ho sé) que indica que un col·lectiu humà ha superat l’etapa prehistòrica, i s’ha civilitzat, és quan l’alimentació no els serveix per sobreviure, sinó per viure, amb totes les seves conseqüències. Prou que ho sabia el pobre diable Gimil Ninnurca, protagonista d’aquell conte de 1700 ac. El Gimil s’ho va vendre tot (i tot, era una trista túnica), per poder regalar-se un festí. I a l’Epopeia de Gilgamesh, Lalegre conquista amb armes de dona (així ho diu el mite) el primitiu Enkidu. I després l’ensenya a menjar i a beure, més enllà de nodrir-se. Així, el pa i la cervesa seran els mitjans que usarà Enkidu per passar de la natura a la cultura, del primitivisme a la civilització.

I quan abans deia viure, em referia a fer-ho sensitivament, amb tot l’hedonisme que el cos pugui suportar, però també espiritualment. Perquè la cuina a Mesopotàmia tenia un sentit profund i clarament ontològic. Les grans ocasions se celebraven al voltant d’una taula. Amb pa i amb cervesa. Ara, la nostre cuina també el té, aquest significat. Fa unes setmanes, un dia vint-i-cinc de desembre, centenars de milers de catalans, entre quarts de dues i quarts de quatre del migdia, respiraven, al mateix temps, en autèntica comunió, un aroma inconfusible d’un líquid espès anomenat escudella. I uns galets, més o menys gegants, navegaven per milers de plats de sopa. Les culleres dringaven, les iaies xarrupaven i els més exigents jutjaven. Però tots s’identificaven amb aquell plat, i amb el veí, i amb els absents. I l’any vinent ho tornarem a fer. Al mite de la Boda del Sud, la deessa Ninlil es casa amb el rey dels déus Enlil. La llista de queviures que es faran servir per celebrar-ho és espectacular. Però a banda de la llista, el fet simbòlic més destacable és que el menjar serà consumit simultàniament, en comunió, per esposa, espòs i respectius familiars. El menjar crearà un llaç vital: compartir queviures per tal d’obtenir-ne la mateixa vida (sentit essencial del menjar, que esdevé una mena de sagrament). Com deia Felip Massó, què és sinó combregar? Milions de persones, un diumenge qualsevol, al voltant de les dotze del migdia, endrapen, simultàniament, un tros de pa àzim. El menjar és arreu!

Els cuiners de Mesopotàmia cuinaven, sobre tot, de manera indirecta. És a dir, en humit, en una marmita, fent servir un caldo cuinat amb antelació. A la marmita hi abocaven el brou, l’animal sacrificat, i tota la resta de condiments. Aquest és un símptoma més de civilització. Rostir directament del foc, encara que sigui amb una graella, és una forma de cuina més senzilla i menys elaborada. Podríem dir que prehistòrica. Cuinar dins d’un brou permet crear, matisar, combinar i, en definitiva, obtenir una menja més sofisticada. Permet condimentar!

El producte de la terra més particular d’aquella gent, dels mesopotamis, és el cereal. I amb ells fabriquen, a les seves pròpies cases, el pa i la cervesa. Ho fan indistintament i d’una manera molt semblant, a vegades no saps si fan una cosa o fan l’altre. La cervesa és la beguda per excel·lència. Els provoca un entusiasme que, fins i tot ara, quatre mil anys després, és fàcil de palpar. I si no, vegeu els següents fragments d’aquest poema de l’època, una autèntica oda a la cervesa:

Oh, barril de cervesa! barril de cervesa!
Barril de cervesa que beatifiques les ànimes!
Copa que torna el cor alegre!
Cubell tan indispensable!
Gerra plena de cervesa!
(...)
Tots aquells recipients, drets en el seu pedestal!
Allò que us alegra, ens alegra també meravellosament!
Sí! La nostra ànima és feliç! El nostre cor, esvalotat!
(...)
Portaré cervesers i copers!
Perquè ens serveixin rius de cervesa, fent rotllana!
Quin plaer! Quina delícia! Per xarrupar-la beatament,
per lloar amb alegria aquet noble licor, amb el cor feliç i l’ànima radiant!

3 comentaris:

  1. Un magnífic resum, de una veritable “comunió” a la que vaig tindre el goig d’assistir.
    Gràcies a tots, els que la vareu fer possible.
    Josep

    ResponElimina
  2. Oh, quina olor! si ho repetiu, avisa que vindré! Núria

    ResponElimina