divendres, 3 de setembre de 2021

CUINES JUEVES, MENJAR PER CELEBRAR

Els cursos monogràfics de “Cuinem (i mengem) la història” d'Arqueonet proven de trobar els particularismes que permeten definir una tradició gastronòmica concreta darrere de la qual hi pot haver tota una civilització, un moviment de poder, un país o, sense anar més lluny, una creença. Busquem un discurs gastronòmic específic que s’afegeixi al nostre discurs global, el que ens permet definir la cuina com a artefacte cultural de primera línia explicatiu de comportaments humans. Enguany, amb la cuina jueva, incorporem el factor religiós i espiritual i la influència d’aquest en allò que cuinem i mengem.

 


La cuina demana temps. I a la Torà, el temps és una invitació per acomplir una missió espiritual. Amb l’acte de cuinar i de menjar, el temps es carrega de sentit i de sacralitat. I cada temps té el seu propi sentit. I la cuina de celebració queda lligada a les estacions i a els productes propis de cada moment. Vet aquí el cabrit guisat amb faves tendres que trobarem, posem pel cas, durant les festes del Pesaj, que sempre ronden la primavera.

L’experiència espiritual individual es comparteix en família i amb amics, al marc de la llar o de la comunitat. El menjar és una via per perfeccionar l’ànima i per gaudir de la joia de viure. Segons la càbala, les propietats orgàniques dels aliments s’integren al fluix vital en forma de guspires de llum. I l’ànima anirà més ben equipada com més noble sigui l’aliment: cada aliment, té el seu moment, i el seu tractament adequat. El caixrut configura les lleis dietètiques jueves. Són preceptes prescrits per la Torà que atorguen puresa al cos, perfeccionen l’esperit i connecten els jueus amb la seva essència comunitària. Fan l’home més respectuós amb la natura i li permeten viure més espiritualment. No es refereix tan sols al sacrifici dels animals, sinó també a la forma correcta de preparar, cuinar, beneir i consumir els aliments en general.

Després de la destrucció dels Segon Temple de Jerusalem, l’any 70 dc, els savis van establir que l’altar desaparegut es reconstruiria a la taula de cada jueu, que es para i es beneeix cada dia. Així, la taula, amb tot el seu aparellar, és vista com a altar. Als banquets familiars s’hi fan cerimònies d’ofrena i els aliments agafen un caire de sagrat i els rituals i les oracions transformen els menjadors de casa en una extensió del recinte sagrat del temple.

Els aliments consumits en cada moment responen al cicle anual de les estacions, i també a la zona geogràfica. Al Mediterrani, per Any nou (Rosh Ha Shaná), es mengen magranes i xai i raïm, mentre que a l’Europa central es mengen pomes, aus i peixos. El temps és determinant, i no és només el recipient on passen les coses, sinó que forma part de les mateixes coses, és la seva causa.

Però veurem els jueus com una civilització transversal, no localitzada en un punt geogràfic, que rep influències de molts llocs, sobre tot quan és objecte de migracions massives. I això ho tastarem en l’enorme diversitat i riquesa de les seves cuines escampades arreu. I d’aquí el títol en plural d’aquest monogràfic.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada