“Un no pot pensar bé, estimar bé, dormir
bé, si abans no ha menjat bé” – Virginia Woolf
Quan fa temps que, mentre aprens a escriure-la, escrius ficció (de fet, no tant, quatre o cinc anys), i en tens més de 50
(i poc marge d’error), i veus l’EE de l’Ateneu llunyana, però no deixes de
tenir un record pels companys i profes, l'Eduard, el Ramon, l'Ada, la Laura, la Mar, i comences a tenir coses enllestides i
goses pensar en publicar i et ve al cap que una de les formes és guanyar un
premi literari, no et queda una altra opció que fabular. I et dius: i si un dia
guanyes el Just Casero (però no, aquest no, que aquest serà pel Garcia Tur, què
bo, per cert) o l’Anagrama (apa, que aquest ja té nom de Llucia Ramis,
i pinta bé), o el Ciutat de Mollerussa, jo què sé! I llavors escenifiques
mentalment: et trucaran a una hora intempestiva, mentre menges, per exemple, i ho
faran quan ja ho havies descartat i ja penses en el següent premi de la llista,
i diràs hòstia o collons, o les dues a coses, i el president del jurat riurà, i et sentiràs idiota, i us
emplaceu a divendres al vespre i llavors tu començaràs a viure en un núvol que
no et pertany, on hi restaràs fins avui, tres dies després que, suposadament, te I'hauran
donat.
I ara,
avui, dilluns 9 d’abril, ja fora del núvol, resulta que comprovo el meu tweet
line, i hi trobo tot de notícies, fotos i felicitacions que demostren que la
ficció s’ha fet crònica. He de demanar el press
cliping, o com es digui això, em dic! I què més dic? Doncs, hòstia o collons,
esclar. Per cert, a Mollerussa, amb l’alcalde Solsona al davant, i l’Àlex i el
Joan i tots, m’han tractat com un d’ells. Gràcies. I quin gran tipus el Màrius Serra,
aquest sí que és un comunicador. I hi havia la Llucia com a jurat, justament la del Anagrama, sí,
molt simpàtica i dolça, m’hauria agradat xerrar amb ella una mica més. Amb qui sí
que vaig xerrar va ser amb el senyor Pagès, l’editor, que és la veu de l’experiència.
Serà el meu editor, què fort! I també, segons sembla, el de l'Helena Rufat, la finalista que s'ha presentat amb Tardes de bar. Per cert, canviant de tema, què gran això de posar-se al davant de les carxofes
i les càmeres a respondre preguntes quan no t’hi dediques. Potser va ser el més
divertit de tot. En vull més! I el moment de l’entrega... Uf, ara se m’acudeixen
ple de coses que hagués pogut dir, si tan sols fos una mica com el Marius, una part infinitesimal...
El Josep
Borrell, el poeta, el president del jurat, quan em va trucar per comunicar-me
que em concedien el premi, em va explicar que, en obrir la plica, van tenir una
petita sorpresa en comprovar que sota el pseudònim de Robert Sentsoví i Severí s’hi
amagava una home. Em va semblar un elogi. No sé si la novel·la, quan es
publiqui, en rebrà més, però penso que no en rebrà cap de millor, d’elogi.
Combrego amb la idea que la dona ha estat apartada de les grans llistes de la
història de la literatura. És una dada empírica. I penso que continua menystinguda,
fins i tot per alguns dels seus companys mascles. Veig normal, sa i recomanable
que a les llistes de premiats hi apareguin més dones. Però penso que, en
paral·lel, també és necessari millorar la mirada que els homes oferim d’elles en
els personatges femenins de les nostres històries. Hem de fugir de la clàssica
condescendència i del biaix que la nostra mirada masculina, a vegades
masclista, encara que sigui de manera involuntària, sovint projecta. Escriure d’una
dona com si ho fossis! Què bo, la meva amiga Marga encara riu.
La
protagonista de La coquessa, l’Emma
Bruch, la meva Babette particular, és una dona jove de 35 anys, soltera, sense
fills, que viu al nord del Maresme, en una casa amb cuina. El lector viu la història des del seu únic punt de vista. La sent
parlar, veu com pensa i, fins i tot, a vegades va més enllà i diria que pot
penetrar en el seu inconscient, sense que ella se n’adoni. Tot és ella, tot
gira al voltant de l’Emma. Es tracta de la història d’un aferrament a dues
bandes. De la filla al pare, i també del
pare a la filla. He volgut parlar de com la voluntat d’una dona pot quedar reduïda
si no es rebel·la i no decideix que la seva vida serà seva i de ningú més. Però
també he volgut parlar d’una passió. Una
passió com a desllorigador de l’acte de rebel·lia. Una passió per la cuina derivada
de la satisfacció que produeix veure el teu comensal com es mira el plat, com l’ensuma
i n’absorbeix l’aroma, com diposita una porció dins la boca i somriu, i en
dedueix la textura, i els matisos que la realcen, un toc cruixent o un petit
efecte líquid o un final melós, i després veure com passeja la menja per les
diferents papil·les gustatives, i identifica algun sabors, o se sorprèn
d’alguns altres, i veure com tanca els ulls i rememora o projecta o,
simplement, disfruta, i encabat s’ho empassa, i un regust li permet allargassar
l’acte hedonista, i nota que el que s’ha empassat és un discurs, el teu, el del
cuiner, i el comensal se’l fa seu, es queda una part de tu. Com el lector fa
amb l’escriptor, imagino, perquè penso que si en el plat, i en el text, no hi
deixes una mica de tu, ja m’explicaràs! Sense la passió, no es va enlloc! Amb La Coquessa el que he fet és amalgamar
dues passions i convertir-les en una, en estat superlatiu. He sigut feliç,
escrivint això, i espero que es noti passat l’estiu, quan la novel·la sigui
llibre. Bon profit!
