dijous, 24 de desembre del 2015

La xirivia modesta, la pilota juganera i el cigró diferencial: síntesi de la mesocràtica escudella

La xirivia és un tubercle poc cridaner que avui s’usa sobre tot per fer brous: sopes de pa, de ceba, d’alls... Menges humils però insubstituïbles. No és referent de cap comarca, ni tampoc és fonamental per definir la cuina catalana contemporània, però La cuynera catalana ens en recomana un platillo, i jo, fa unes setmanes, vaig trobar la xirivia en un saltat de verdures i tubercles en un restaurant en el que Ramon Pellicer tracta els productes de temporada que ens dona la terra, com a petits luxes: el Celeri, a Barcelona.
Parlàvem de brous. I el  brou més sumptuós és l’escudella. Comadira abjura de la xirivia, perquè diu que hi aporta un perfum que no és del seu grat. Jo, en canvi, aquest perfum de la xirivia el reclamo com a fet diferencial, com també incorporo, quan la faig, una tija de julivert. Ho vaig aprendre del gran Fermí Puig, que explicava a la radio que ell la posa. Per als aficionats a trobar fets diferencials, direm que les receptes canòniques de la majoria de les escudelles castellanes i ibèriques en general, el cocido, l’olla podrida i demés, no acostumen a incorporar la xirivia.
I parlant de fets diferencials, hi ha qui pensa que la gran diferència entre l’escudella i, posem pel cas, el cocido, rau en la pilota. Si bé és cert que avui no s’hi acostuma a trobar, s’han documentat receptes antigues de cocido madrileny que inclouen pilota. El que sí què és cert, és que la pilota, la seva textura, el seu gust, la seva forma i dimensió, és un dels atributs que fa que l’escudella de cada casa sigui diferent. Perquè l’escudella, a cada casa de Catalunya, és particular. Un migdia de Nadal, l’ambient del menjador d’una casa catalana, amarat d’aquell concentrat de carns i d’hortalisses, aroma de casa pairal, representa la síntesi d’un país on, en aquell precís instant, milers de ciutadans respiren sincrònicament les mateixes partícules d’un vapor que és també diacrònic. Un petit miracle que es va perdent.
El Senyor de la boina parla profusament de l’escudella i la carn d’olla. En el seu comentari nostàlgic sobre la cuina del país hi dedica dos episodis. Pla el qualifica com el “plat més tradicional, arcaic i habitual que pot presentar la nostra cuina”. Vegem-ne els ingredients canònics segons el Corpus: costella de vedella, costella de xai, botifarra negra, botifarra blanca, cansalada viada, careta de porc, peu de porc, os d’espinada, os de pernil, quarter de gallina, patates, pastanagues, api, xirivia, nap, porro, cigrons, col, pilota i, per a la sopa, els galets. I ara tornem a Pla, i recuperem la seva dita gastronòmica més repetida: tot el paisatge del país posat, en aquest cas, en una olla. A partir d’aquí, cada casa incorpora el que vol o el que pot. En aquest sentit, trobo interessant la següent cita de Pla, feta en plena crisi de postguerra: “ Si la nostra societat torna a un equilibri cert entre jornals i preus, es tornarà a la carn d’olla. Aquest plat ha entrat en una visible decadència, no pas perquè hagi deixat d’agradar a la gent, sinó per raons econòmiques: perquè és tan car.…Aquesta carn d’olla, mesocràtica, ciutadana i industrial, és la que ha degenerat tant aquests últims anys i s’ha convertit en un plat translúcid i trist. Havia estat popularíssim; en aquesta postguerra, es tornà massa car. S’anà depauperant, la seva substància es volatilitzà i esdevingué una cosa insignificant… Queda clar que hi ha economies polítiques que tendeixen que les coses dels rics siguin cada dia més barates, i les dels pobres, més cares.”  És una bona manera de confirmar com els fets polítics (una guerra, i el racionament posterior a la postguerra) són un dels factors explicatius del què mengem i de com ho mengem ( i també del què no mengem)
Com dèiem, dels ingredients de l’escudella se’n pot extreure un estudi diacrònic, d’estratificació social, o sincrònic, d’evolució de l’economia d’un país. També de les pèrdues que comporten el progrés i la urbanització de la societat. Seguim citant al Mestre. “Ara, quan es comparen les carns d’olla que es mengen avui (mitjans del segle XX) amb les que presentaren les grans masies del segle passat (el segle XIX), especialitzades en la possessió de tants porcs a la sal o per matar, amb orelles, cues, morros, peus i magres corresponents, és possible de fer-se un mica càrrec de com tot s’ha anat aprimant”. Avui, però, el problema no és tan econòmic com sociològi:  qui està disposat a passar-se  tot un matí pendent de l’olla?
L’escudella i la carn d’olla acostuma a anar acompanyada d’alguna llegum. A vegades mongeta, a vegades cigró, a vegades ambdues. Si seguim les explicacions de Néstor Luján,  el cigró, paraula que ve del llatí cice, no ha estat mai una menja tant apreciada com ho són els garbanzos castellans, paraula que ve del mossàrab. Si volem seguir comparant cocido amb escudella, pel primer, el cigró és l'ingredient principal i pel segon és, en canvi, una mera comparsa. Aquí sí que hi trobem un fet ben diferencial! Els catalans, i amb això coincidim amb francesos i bona part de la resta d’europeus, no hem tingut, històricament, la mateixa fal•lera pel cigró que els castellans.
Tot i així, el cigró, que sembla ser que van introduir a la península els cartaginesos, avui ja és més apreciat al Principat, i una de les formes més encertades de menjar-lo és saltat amb una mica d’oli i cansalada, com fem amb la mongeta. Del corpus destaquen els cigrons amb espinacs, i si també afegim el bacallà, encara millor. I la nova immigració i la profusió de restaurants exòtics, ens ha portat una nova forma de consumir-lo provinent del Pròxim Orient, l’hummus.
A diferència de la xirivia, el cigró sí que es pot associar a un territori, com a producte de la terra. A L’Alta Anoia se n’ha recuperat un de molt apreciat, un cigronet menut que, un cop cuit, destaca per una textura untuosa, no gens farinosa. En petites quantitats, quasi bé a nivell local, també es comercialitza el cigró d’Oristrà (Osona), que ressalta perquè es cou més ràpid i perquè té una pell molt fina. I, per acabar,  diré que a mi m’emociona més menjar-me un gra de cigró des de que sé què quatre mil anys enrere, un habitant d’una cultura tan llunyana, però tan desenvolupada, també pel que fa al menjar com a plaer, com és la mesopotàmica, ja ho feia. El poema de Gilgamesh ja els menciona, quan diu que es cultiven als cims de les muntanyes.
Bon Nadal, i bona escudella.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Mercats d'aquí i d'allà

He anat al mercat, a un dels meus mercats. No hi caben tots, aquesta gent, cridava un. Ho veus com no els hem de deixar entrar, deia l’altra. Home, ells són víctimes, també. Però ningú vol escortar-ho això, ara. Que no has vist què han fet a París, aquests sonats? I llavors, el de sempre. Que si als hospitals demanen tracte diferent per això de que els homes no toquin les seves dones, que si se’ls ha de donar de menjar a part per això del porc... Prou. És mentida que no hi càpiguen a casa nostra. Mentida.
Marxo. Avui, al meu mercat no em ve de gust comprar-hi res. Passejo, no diré per on, per no donar pistes del lloc on he sentit els comentaris dolorosos, maldestres. No eren males persones, tampoc. Afectats pel que ha passat a París, tants morts innocents (n’hi mai de morts no innocents?). Passejo i recordo un relat nonat, encara. M’entotsolo. Viatjo amb el record. Continuo passejant. Sóc al mercat central, on passo el matí. Al seu interior la vida palpita. Veig parades inversemblants. Una amb una muntanya immensa de tàperes fresques. Una altra amb pans d’aquells fets sense llevat. Hi ha piles d’espècies de tots colors: cúrcuma, safrà, l’omnipresent harissa... També diverses parades amb fruita lletja i saborosa, com la que hi havia al meu poble quan jo era petit. I dàtils, olives, formatges agres, i envinagrats de tot tipus. Les verdures i les carns va de la mà. Caps de xai, plens de mosques, penjats. Un cap de dromedari, inquietant.
M’aturo a dinar en un petit restaurant que és dins del mercat, sense parar massa atenció en el que menjo. Escolto les taules del costat, que xerren sense aturador, i criden, i riure i es toquen. Torno a ser al segle XIX i m’hi sento a gust.
Fora, cau la tarda. Nens, messis i ronaldos, juguen a la pilota en uns descampats plens de brutícia abandonada quan el mercat ambulant es desmunta. Aquella brutícia sols serà tapada per la brutícia del mercat de l'endemà. Carrers bruts i pudorosos, plens de sots per ensopegar. Carrers que et porten a cases amb portes que conviden a entrar. Portes de colors, groc o blau, amb decoracions de ferro colat exquisides, amb tres picaportes, el de l'esquerra per als homes i el de la dreta per a les dones i  el de més a baix per als nens. Cases amb patis assolellats. Homes amables que m'ensenyen la porta d'una escola corànica amb pati. Hi entro. Achukrane, sidi. Pati de la madrassa on conviuen joves estudiants, futurs guies espirituals, amb qui parlo relaxadament. Salam Alaikum. La seva vitalitat és innocent. Baraka Al.la fik. Són els futurs muetzins que invocaran l'oració amb aquell crit espiritual que colpeix. Bismi Al.la ar-Rahman ar-Rahim. Mesquites, prohibides, al costat del mercat. Portes entreobertes que mostren homes als patis de les mesquites fent ablucions. No hi fan cap mal, aquells homes, sols busquen un motiu per viure, com ho fem tots. In sha’a Al·la.
Gent del poble, de la medina, que criden i ofereixen el millor preu pel seu producte. Dones que, en caure el sol, tornen cap a casa amb el tramvia, per fer el sopar. Tramvies conduits per dones vigoroses cobertes amb hijab. M’encanten les dones amb hijab! Homes ganduls que continuen als bars, fumant i bevent. Dones i homes d’aquell Magrib enyorat. És mentida que no hi càpiguen. Penso amb el Saïd, que viu aquí, i que quan em veu sempre somriu i em dona la ma i, llavors se la posa al pit, i jo l'imito. Penso en tots aquells llocs on vaig descobrir la vida de veritat. És mentida, que no hi càpiguen! I jo també tinc una mica de por, i estic trist i emprenyat.

dimarts, 29 de setembre del 2015

Habemus Boletus


Pirineus, Montseny, Cadí, Serralada prelitoral... Catalunya és plena de boscos prou variats per trobar-hi una enorme quantitat d’espècies de bolets. Però, sobre tot, el que hi ha al país és una afició molt gran a la micologia, tant pel que fa a la captura, com a la ingesta dels fongs que ens proporciona la cada cop menys generosa natura. El tema dels bolets és tant complexa que cal tractar-lo de forma esquemàtica, aparellant varietats i aplicacions. Així, seguint Pere Sans[1], i també el mateix Corpus de la Cuina Catalana, els rovellons els faríem a la brasa o a la llosa; amb ous remenats, les llenegues i els rossinyols; els camagrocs i les trompetes, en truita; els ceps, dits també siurenys, els faríem amb botifarra o en una crema, o també per donar gust a un arròs de muntanya, amb cargols i conill; per fer la típica vedella amb bolets, n’hi ha molts, des dels carlets, fins als camagrocs, els peus de rata o les llenegues; la llenega també li va bé al peu de porc amb cargols (la redundància llefiscosa, en diu Pere Sans); amb els peus de porc també funcionen els moixernons. La llista de combinacions seria interminable i, en matèria de bolets, tot és qüestió de gustos.

A l’agost, amb les primeres pluges, venen els primers exemplars avançats, escassos i cars, que molt pocs poden degustar. Recordo una visita al Motel Empordà un mes d’agost de fa dos o tres anys, per entrevistar Jaume Subirós: uns ous de reig per sorpresa que al Motel feia amb ous poché van servir per agafar forces abans de la xerrada amb el xef. Ous al quadrat: autèntic cim pel que fa a l’hedonisme. Quan la temporada forta arriba, generalment a finals de setembre, però això depèn de les pluges, els mercats urbans fan goig i els boscos s’omplen d’aquesta figura tan nostrada que és el boletaire. Llavors, el bolet té un significat clar: l’estiu s’ha acabat, la festa també, és temps de recolliment entorn de la llar de foc.

A Barcelona és molt coneguda la parada d’en Petràs, tal volta el comerciant de bolets més ben connectat de tots els que en venen a la capital. Al mercat, una conversa típica amb el venedor: “...i aquest cep d’on és?”. “És del país, ve de Sòria” (quan convé comercialment, el país va més enllà de l’Ebre). “I aquest fredolic, que sembla poc masegat?”. “Aquest és d’aquí, el porten de Solsona”. I a continuació, el venedor diu: “amb el fredolic, el que ha de fer és una sopa, és el millor, insuperable.” Aquest any jo ja he vist llenegues: com  m’agraden, amb la textura gelatinosa i sabor de bosc humit. Les he fet saltades, amb calamarcets i carxofes, que també comencen a arribar. Però no he vist encara fredolics. Ja els espero, si més no per reproduir, un any més, la conversa de la sopa. Ja veig a venir el senyor de la parada. Un cop més, m’explicarà com l’he de fer. A qui li interessi, la recepta que dona el Corpus Culinari Català és ideal. No és estranya tanta recomanació ni tampoc la seva presència a la llista oficial de receptes catalanes, doncs és una sopa sublim. El seu secret és una bona cebada, feta amb paciència, a poc a poc, seguint el ritme somort d’un dia de tardor. I que els fredolics deixin anar tota l’aigua en la ceba sofregida. I una bona i senzilla picada d’all, julivert i ametlles.

El consum de bolets s’ha acabat de popularitzar amb el programa d’èxit de la televisió pública de Catalunya “Caçadors de bolets”. Ignoro si enguany també el faran, atrafegats com estan amb “procés”. Un any hi vaig veure Paco Pérez, del Restaurant Miramar de Llançà, el meu cuiner preferit. Després de la cacera per les muntanyes de l'Empordà, va elaborar un interessant mar i muntanya creatiu a base de ceps, que cuinava al vapor en una mena de papillota, tècnica poc habitual en els bolets, i de gambes de Palamós, que presentava crues, en Tartare. El xef va construir, amb ajut d’un motlle, com a divertiment, la forma d’una làmina de cep. La cuina creativa al servei de la diversió, i amb productes de la terra (i del mar)! Això és cuina catalana en estat pur!





[1] Sans, Pere (2008) Cuina catalana de veritat. Comanegra. Barcelona. Pgs. 40-45
[2] Sans, Pere (2008) Cuina catalana de veritat. Comanegra. Barcelona. Pg 45

dijous, 23 de juliol del 2015

Lo peix amb such

El peix de roca a Catalunya ens trasllada a l’Empordà; i ara que mig país hi és, és un bon moment per parlar-ne. El més conegut és l’escórpora, però peixos com el corball, el nero, el rap, la lluerna, la rata, l’aranya, el borratxo, fan la mateixa funció culinària, que jo diria que és doble. Com a secundaris, són els millors exemplars, barrejats, per elaborar un fumet, que és un fondo de peix que serveix com a base de posteriors preparats, com ara un arròs, una sarsuela, una sopa de peix o qualsevol guisat mariner. Però com a protagonistes absoluts, apareixen en el suquet de peix, encara que en aquest cas ha de rivalitzar amb la modesta patata.

Sobre “lo peix amb such”, que ja feien els romans i els grecs, sense patates és clar, ens diu La cuynera catalana (1851) que “ha de bullir arrematat, al contrari de la carn que ha de bullir despay i seguidet”. Un peix massa cuit es torna, diu el gran Comadira “eixarreït, estopenc, fregallós” (1). La patata és una incorporació recent al peix amb suc, però no és indispensable. Ara bé, quan hi és, si l’hem triada bona, que no sigui farinosa, que no es desfaci i que es talli a trossos irregulars, escapçada per tal que vagi deixant anar la fècula, la modèstia que abans li conferíem la perd completament. Xucla totes les essències del que l’envolta per convertir-se en un autèntic transmissor de virtuts gustatives. Qui no ha sentit mai la frase: “és millor la patata que el peix”?

Ferran Adrià, en el seu moment, inverteix l’ordre. En lloc de fer un suquet amb patates ens presenta un puré de suquet, en aquest cas acompanyant uns rogers, que també són peixos de roca, però poc habituals en els suquets donada la seva fràgil textura. També Joan Roca incorpora una versió de suquet en algun dels seus menús, igualment amb roger, i acompanyat de mantega. En el seu cas, sense patata, però amb un suc, fet a base del fetge del roger, lligat probablement amb algun espessant modern, tal volta xantana, per donar-hi una viscositat més adient. El comensal rep un plat amb el llom del roger i els trossos cilíndrics de la mantega i el cambrer li serveix, amb gerra, la ració de suquet. Sobre aquesta novetat de la gerra amb el brou, val adir que l’aporta Adrià l’any 1989, emulant els antics cambrers que et servien la sopa a taula.


[1] Comadira, Narcís.(1997) Fórmules magistrals. La butxaca. Barcelona Pg. 44

divendres, 30 de gener del 2015

Factors socials i cultura alimentària


L’Escola de l’Antropologia cultural de Mary Douglas relaciona el menjar que es consumeix en un instant específic, ja sigui festiu o quotidià, amb la societat concreta i el moment històric determinant en el que esdevé. Cada àpat es converteix en un acte social estructurat, amb un seguit de codis simbòlics. Lògicament, la força del simbolisme no és sempre la mateixa. Per exemple, divendres de quaresma i bacallà, a casa nostra, manté una relació simbòlica molt alta.

Al menjar hi trobem un significat, com a sistema d’analogies repetides. Un menjar és un esdeveniment social estructurat que hom organitza a imatge seva. Els aliments poden ser tractats com a codis i com a tals ens ofereixen un missatge que es troba en la pauta de relacions socials que expressen. Per tant, seguint Barthes i la seva codificació dels esdeveniments socials [1]els aliments són categories dotades de significats. Si ens parlen d’un plat lleugerament verdós, compost de patata xafada barrejada amb una col molt concreta (que s’ha gelat sobre el terreny), amb un aspecte lleugerament torrat i amb un tros de cansalada al damunt, estem evocant muntanya, Pirineus, Cerdanya i voltants, hivern i, sobre tot, un “nosaltres”, malgrat que avui el puguem trobar arreu i el consumeixi tothom.

En relació al menjar, ens preguntem què, com, on i amb qui mengem, i el significat que hem de donar a les respostes que obtenim. Els humans amb el menjar ens comuniquem, expressem intencions i sentiments. A banda de nodrir-nos, amb el menjar expressem afecte, amistat i amor, demanem sexe, expressem agraïment o paguem un deute, ens identifiquem amb el grup, mostrem poder i estatus social, iniciem o trenquem vincles socials, negociem acords i fem negocis, reforcem vincles familiars, recompensem i castiguem, manifestem devoció o creença...

Les funcions citades tenen totes un clar caire social i, per tant, es manifesten a la pràctica de forma molt diferent, en cultures diverses. Per exemple, en segons quines societats, l’enterrament d’un ser estimat s’acaba amb un àpat, fet que a casa nostra seria impensable, donada la diferent significació que la mateixa mort té per nosaltres.




[1] Barthes, Roland (1967). Système de la mode. Editiuons Séuil . París.


dimecres, 20 d’agost del 2014

Discurs culinari català

Sovint enfrontem la cuina tradicional, la que feien les nostres àvies, amb la cuina contemporània, la que fan els grans xefs. La polèmica és falsa. La cuina catalana, que es basa en tècniques tradicionals (alguna de les quals ja va ser innovadora en el seu moment, i d’altres són autèntics manlleus de cultures veïnes) i en el producte de la terra (molts d’aquests productes són nouvinguts des de fa no pas massa), no és incompatible amb les noves tendències culinàries, basades en un motor, la creativitat, i en un fi, la generació d’emocions.


En realitat, aquestes noves tendències són una evolució de la tradició, de la quals se senten, sovint, deutors i profundament respectuosos. Com en qualsevol moviment “revolucionari”, hi ha aportacions que restaran per sempre i d’altres que es quedaran en simple anècdota. Un dia, algunes de les aportacions “revolucionàries” passaran a ser tradició.


A vegades, però, els grans xefs construeixen un pont i deixen que per sota hi flueixi la cuina tradicional. A l’altre extrem del pont hi troben, per exemple, la complexa i sumptuosa cuina medieval. Com s’ha encarregat d’explicar-nos Paul Freeman* aquest estiu,les receptes medievals i les normes de comportament (hi ha extensos manuals sobre com tallar i servir diversos plats) són massa complexos i refinats per als gustos moderns. Tenen més relació amb la més refinada gamma de propostes subtilíssimes de restaurants com el Celler de Can Roca de Girona que no pas amb la cuina de l’àvia de caràcter sentimental i que representa popularment el passat”.


Avui, la cuina catalana com a fet cultural, fins i tot la que es coneix com a creativa o d’avantguarda, segueix basant-se en els productes de la terra. Els xefs fan de nexe entre l’una i l’altra, però incorporant-hi novetats, tant tecnològiques com, i sobre tot, de pensament. El discurs culinari català, autèntic motor de la gastronomia mundial dels darrers anys, així doncs, no s’estanca, ans al contrari, els darrers quinze anys ha estat més actiu que mai, s’han publicat més llibres, manuals i receptaris de cuina i de gastronomia que mai. Ha estat més present al món, i a casa nostra, que mai.

dimecres, 6 d’agost del 2014

Cuina i entorn: el Km zero ve de lluny

Sovint, la tria dels aliments i la forma en que són preparats depèn de l’adaptació al medi on els grups humans porten a terme la seva existència. Per exemple, en zones superpoblades i desforestades d’Àsia, els aliments es tallaven en porcions molt petites per facilitar-ne la cocció, fet que es devia a l’escassetat de recursos energètics, és a dir, matèries combustibles. La forma de presentar els aliments que tenen els japonesos (barreges de gustos i de diferents coccions, gran diversitat en un mateix plat, etc.) i les tècniques de cocció (ràpida) tenen molt a veure amb aquesta escassetat de recursos.

Tanmateix, s’ha observat que les cultures que viuen en zones muntanyoses elevades no acostumen a consumir cereals i llegums, donat el temps de cocció més llarg, per la menor presència d’oxigen. Per consegüent, orografia i clima afecten a recursos disponibles i a la forma d’aprofitar-los i, per tant, a la forma d’alimentar-se dels grups humans. És evident que els esquimals mengen foques, els que vivim al costat del mar mengem peix, els que viuen a la selva mengen fruits tropicals i els que viuen a la muntanya, tubercles. Això és el Km 0.

La història de l’ésser humà, des que era homínid, és la història de la seva adaptació a l’entorn, de l’aplicació d’estratègies que li han permès maximitzar els recursos disponibles. Així, en funció d’aquest entorn, ha triat productes més accessibles, ha desenvolupat tècniques de cocció, sistemes de conservació i, fins i tot, formes d’eliminació de parts tòxiques dels aliments més plausibles. A partir d’aquí, d’aquesta gradual adaptació a l’entorn, els grups humans han anat creant sistemes de preferències i d’aversions alimentàries.

Un paradigma d’aquest tema és la lactofília i la lactofòbia derivades de la capacitat o no de metabolitzar un sucre polisacàrid present a la llet de la majoria del mamífers, que es diu lactosa. Així, menys del 5% de la població adulta de l’Àsia oriental és tolerant a la lactosa. En canvi, més del 95% d’adults del nord d’Europa (Holanda, Dinamarca i Escandinàvia) tenen prou lactasa per absorbir-la sense cap mena de perjudici.